No-ficció

Vinagre ou limão?

Ara sí que ho veig insòlit, però no prou per avergonyir-me’n en retrospectiva

Especial: No-ficció
Arxivat a: Cambres pròpies, no-ficció, la vida

Foto: Gareth Williams


Frini –em truca l’Anto, la meva millor amiga, que té molts noms per a mi menys el meu–: que està boníssima i medita en calces.
 
L’Anto i la seva residència, obertes i plenes de llum, sempre s’oferien a rodamons vitals que treia de no sé on i eren guiris ja amb els primers borrallons, aquella mica de brot quasiimperceptible del que seria anys després el hipster de Barcelona. Joves hàbils a existir i viatjats que ara venien de Grècia ara d’Escòcia, alemanys però holandesos només per part de mare adoptiva, experts faedors de porros que tenien molts amics i amigues i que per no res ja es descalçaven.
 
No me’ls solia ensenyar, ja no dic presentar, l’Anto sap de la meva propensió eremita, i els guiris passaven d’esquitllada per les converses que teníem cada dia a l’hora d’esmorzar i que repassaven amb sorna la vida, vides. Esmorzàvem a La Casola, amb una essa.
 
Era l’any 2001 i em trucava al fix. Frini, és brasilera, està boníssima, medita i va tot lo dia en calces per casa. Vine i mos la mirem.
 
Altra feina no devia tenir, jo, era ple estiu i totes dues érem autònomes i solteres, sense fills ni culpa per res i ens organitzàvem la vida en funció de qualsevol desig de l’una o de l’altra, desitjos que eren comunicats via telefònica i sovint aprovats i executats al moment.
 
Vam esperar al pis de dalt fins que la brasi va arribar. La construcció era moderna i permetia, a través de l’escala metàl·lica, veure a baix, al menjador i la cuina. Va entrar amb una bossa de roba –de roba, ja el 2001– plena de verdura i un monyo mal fet perfecte. Vam veure que deixava la bossa al marbre de la cuina i es treia el vestit i per descomptat les sandàlies i cantava mentre rentava tomàquets i cogombres amb calces i sostens blancs, de cotó. Miràvem de no fer gens de soroll perquè el termòmetre de Heisenberg no fes de les seves i alterés aquella rutina embriagadora.
 
Era preciosa. Daurada i alta, prima, de carn forta i els cabells, que ja he parlat del monyo però no he dit com els tenia, els tenia molt arrissats i del color del bronze. I a la cara duia un estat de pau no sé si de beneitona o d’haver superat amb èxit una mala infantesa, mai em va arribar a interessar esbrinar-ho.
 
I no, no ens feia gens de vergonya tenir gairebé trenta anys i arrossegar-nos per terra per espiar aquella fada amazònica, ni tan sols ens vam plantejar la possibilitat que fos res estrany; ara sí que ho veig insòlit, però no prou per avergonyir-me’n en retrospectiva.
 
Va agafar una plata de vidre i hi va tallar cogombre i tomàquet a daus, després hi va escampar una quantitat ingent de julivert picat i mentre es treia un tros de calça d’entre les galtes i es girava per mirar enlaire va cridar: vinagre ou limão?

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís