Jordi Herralde, amb les ulleres que l’acrediten com a primer mereixedor del Premi Ressenya. Foto: E.P.
Tots i cadascun dels periodistes culturals d’aquest país podrien explicar la seva història íntima amb Jordi Herralde. Però el que fins ara era un catàleg inèdit d’idil·lis mig clandestins ha passat a ser de domini públic amb la concessió a l’editor d’Anagrama del primer Premi Ressenya, atorgat per l’Associació de Periodistes Culturals de Catalunya. El guardó vol reconèixer la sensibilitat d’Herralde cap als periodistes culturals, així com subratllar la trajectòria del guardonat en la defensa dels valors d’això que en diem cultura.
El premi? Unes ulleres sense vidre. El motiu? “Volem celebrar que no hagi patit ni miopia literària ni estretor de mires editorial, i que s’hagi deslliurat i es continuï deslliurant de la vista cansada”. És una metàfora: de presbícia literal, Sir George en té “des dels quaranta anys o’ clock“. Que consti en acta que el “Sir George” no és postureo: a Herralde se’l coneix així d’ençà que el març del 2005 va ser nomenat oficial d’honor de l’Excel·lentíssim Orde de l’Imperi Britànic.
En dono fe: Jordi Herralde no té rivals a l’hora de mimar els periodistes que parlem de llibres (i que ens agrada fer-ho: tenim, com diu ell, certa “vocació kamikaze“). En contrapartida, tant jo com els meus companys de rodes de premsa patim una anagramitis crònica. I sí, la complicitat d’Herralde cap als membres de la meva tribu és interessada, però no sembla purament estratègica. Diria que ens estima de veritat.
Encara recordo el dimecres que vaig rebre a la redacció del diari on treballava la primera nota d’Herralde, escrita a mà, en què em comentava i m’agraïa un article o crònica. Al cap d’un temps les notes van passar a ser mails. Dictats a una tercera persona, perquè ell no s’acosta als ordinadors, però carregats d’aquella sornegueria tan seva. El capo d’Anagrama em feia sentir especial: un dels millors editors del món no només em llegia, sinó que tenia el detall de comentar-me personalment uns textos parits contra rellotge que potser no mereixien tanta atenció. Fins que un dia vaig anar a sopar a casa d’una col·lega i vaig descobrir que tenia una exposició de notes de Sir George en una planxa de suro. Ella també es devia pensar que era única.
“De les notes que escric, un 5% són queixes i un 95% són de reconeixement per una crítica o una entrevista ben feta”, ha admès Herralde després de rebre el premi dels periodistes culturals, a la sala Shakespeare de la llibreria Laie. El 100% dels presents, tant els que portem ulleres graduades com els que no (i amb permís de la Lali Gubern, que també hi era), li hauríem declarat allà mateix el nostre amor per sempre.
