Foto: Rich Renomeron
Fa dies que penso en una frase de Julian Barnes que assegura que si ajuntes dues coses que no s’havien ajuntat mai abans, el món canvia.
En la mateixa línia, Carl G. Jung afirmava que “la trobada entre dues persones és com el contacte de dues substàncies químiques: si hi ha alguna reacció, les dues es transformen”.
I suposo que tenen raó, perquè un dia la M. va entrar per la porta del meu pis d’estudiants i ara podeu trobar pel món una empordanesa que sap dir amb accent del Delta “quan t’arroplegue te desmanegaré a besades”.
M’imagino la vida de cadascú com un guió amb una trama vertical plena de girs inesperats i tot de trames horitzontals que acompanyen la trama principal, on van apareixent personatges fruit de decisions una mica atzaroses, una mica intuïtives que, segons com, aconseguiran colar-se en la trama vertical i que, amb sort, et transformaran i et canviaran la vida per a bé.
Penso en la nit i en l’hora en què vaig entrar al lloc on vaig conèixer el N. Podria haver anat a un altre lloc, o més tard, o més d’hora, però vam coincidir en espaitemps i el món va canviar. Ara existeix un idiolecte que només parlem ell i jo en tot el planeta.
Penso en el dia que, d’un impuls, vaig enviar un mail a la V. per apuntar-me a un taller d’escriptura i em va dir no-hi-ha-més-places-però-si-fa
I així anem fent aquesta espècie de camins serpentejats, ens agafem de les mans que fan reaccions químiques amb les nostres i les incloem a la trama vertical, perquè apareguin als nous episodis i ens donin profunditat. Per inventar noves maneres d’estima. Per pronunciar l’amor en un idiolecte que no existeixi encara.
I doncs, que canviï el món, que canviï en cada gir. Que en aquest absurd guió, el nostre llegat sigui immens. Que em desmaneguin tots els teus somriures. Que aquesta pressa que tinc per viure’n els nous capítols no afluixi mai.
7
2
