Foto: María Angel Pasquariello
Un cop la psicòloga em va fer escriure mil (mil!) vegades la frase soc valenta i soc capaç. Que em subjectivés el pensament, em deia. Per no enganyar-vos, el crit rebel que duc a dins em va fer parar a les vuit-centes. Fins al vòmit, us juro que m’ho vaig repetir durant aquells quatre dies de teràpia agressivomental –no sé com dir-ne– i gairebé, gairebé m’ho vaig acabar creient.
Avui l’admirat Yannick Garcia piulava que no tenir por està bé, però que també se’n pot tenir, i ens hem quedat tots una mica alleujats. Perquè potser la clau és anar fent encara que tinguem por fins que ja no en tinguem. Ho havíem negat a la Rambla hores abans amb la boca ben grossa i el pit ben inflat: No tinc por. Ho hem cridat amb ràbia, que és com s’han de cridar les coses que s’han quedat enclavades a dins. Amb ràbia.
El cas és que avui he tornat a pensar en aquell exercici que vaig fer ara farà pocs anys, en veure que potser sí que funciona. Que la mateixa gent que al matí cridava no tinc por, a la tarda ja s’ho havia cregut i ara cridava no passaran per fer fora una colla de feixistes de la mateixa Rambla que ahir sagnava.
I ha coincidit aquest vespre que mentre feia cua a la carretera anava escoltant Cry Baby de Janis Joplin i he vist un vídeo en què la gent aplaudia els Mossos de manera espontània i ai. I he sentit, permeteu-m’ho, orgull de societat.
Avui he sentit una germanor entre la bona gent que no havia sentit mai abans. Potser és que paradoxalment la maldat ens fa millors persones i les que no ho són suren com la merda. Avui he volgut més que mai tenir molts fills per fer un exèrcit de bona gent. Perquè contra el mal, el bé, contra l’odi, l’amor i contra la mort, la vida.
5
0
