La dona que canta

El meu cos és afí al Barroc, on també hi va haver demolicions, assassinats, dimonis i foscor

Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies, la vida, visions

Foto: Facebook PJ Harvey


La simple idea de segons quina música em posa un entrecot sagnant a l’altura de la boca de l’estómac que en comptes de sang desprèn una forma d’hemoàcid que em folra les costelles fins a l’esquena i acaba fent piscineta a la bassa de les sangs, que és abans de començar la ratlla del cul.
 
M’ha tocat corregir una notícia d’una cantant que ha actuat a Barcelona. No en tinc cap preidea, d’aquesta dona. No sé quina música fa ni si és gran o jove. La redactora de la notícia, però, me n’explica coses ja al títol de l’article: que baixa als inferns, diu de l’artista. Molt plens de sabates cares o gastronomia fina haurien d’estar aquests inferns per fer-me decidir a baixar-hi. Però no hi compten, a baix, amb mi, tot i que no tinc altre remei que mirar-m’ho, frase rere frase, adjectiu rere adjectiu –molt ben escrits, val a dir–, des de dalt.
 
Hi ha notícies que no tenen repercussió física en mi, com ara les de cotxes, esports o economia, de manera que puc afirmar sense pràcticament marge d’error que són temes que no m’importen. Però n’hi ha d’altres que em deixen la panxa regirada perquè de sobte la realitat del text topa amb els meus patrons interns i els agredeix. Són les notícies que deuen frivolitzar el que per al meu estómac és l’art, la manifestació artística. Si en faig la big picture me n’adono: són les notícies de música moderna –nous discos, nous videoclips, festivals, biografies de cantants que se suïciden– i les de moda –passarel·la, vestits dels Oscars.
 
La periodista parla amb passió, es nota que no ha anat al concert només a treballar, la qual cosa encara em fa sentir més propera a la sensació d'autonàusea. Com més ardor aboca a la redacció més sensible se’m torna la desorientació. Jo no he sentit mai aquesta passió per res creat a partir de paraules com demolition, murder, devil o darkness.
 
Tampoc no he escoltat mai cap cançó dels Manel, Els Amics de les Arts, Mishima o Joan Dausà. No els sabria distingir els sons ni els versos, només un dia passejava amb una amiga per l’Eixample i el cantant de Manel llegia sol amb ulleres rodones en una terrasseta i me’l vaig mirar per guapo i ella em va dir és tal.
 
A les meves amigues i els meus amics els agradaria molt que jo visqués el plaer amb elles i ells i m’envien cançons que no els demano, només sisplau que no tinguin guitarres elèctriques perquè no n’entenc la sonoritat; i me les envien amb un i aquesta què adherit, però mai me n’agrada cap, totes em destaroten per un motiu o altre i els dic gràcies de maneres més o menys encertades.
 
No és preferència, no és criteri estètic. El meu cos pot o no pot, i és molt clar a l’hora d’expressar-se. El meu cos és afí al Barroc, on també hi va haver demolicions, assassinats, dimonis i foscor, però s’explicava amb ones clarament intel·ligibles per a la meva naturalesa. I té tan poc a veure amb les orelles, el que explico, que per això em ve mareig quan m’adono que tantes persones frueixen amb feixos harmònics que lluny d’acaronar-me l’ànima se’m claven a l’estèrnum i allà esclaten, bombes de dispersió que em devasten l’enteniment.
 
Encara no sé qui és aquesta dona que canta amb múscul i petits moviments de gran impacte i no la buscaré, ni de cara ni de so, perquè vull que se’m fongui al més aviat possible l’entrecot, que desaparegui en la passió òbvia, visceral i sincera que la redactora va viure al Poble Espanyol.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís