He entrat en un llibre i, al cap d’una hora llarga, n’he sortit millor: més feliç, més sàvia, més reconciliada amb l’existència. Allò que passa quan una lectura t’atrapa i t’enriqueix i et fa volar i et fa plorar i et fa aplaudir en silenci. El títol del llibre, va: La caiguda. Memòries d’un pare en 424 passes, del brasiler Diogo Mainardi.
El fill gran de Mainardi té paràlisi cerebral. Aquesta és la certesa a partir de la qual son pare arrenca a caminar. Pas a pas, com en Tito. Construint un relat circular, com la història d’en Tito. Circular i rodó, dos adjectius que no sempre són sinònims. Mainardi ens agafa de la mà, es penja a l’esquena una motxilla plena de referents culturals i ens fa avançar per on vol al llarg de 424 passes. No són capítols, ni pàgines, ni paràgrafs: són passes, les passes vacil·lants d’en Tito, convertides en la unitat de mesura de totes les coses. Els lectors caminem al ritme que marca Mainardi i també acabem convençuts que els culpables de la paràlisi d’en Tito són Pietro Lombardi, John Ruskin, Napoleó Bonaparte i Adolf Hitler, a part de la dottoressa que va intentar accelerar el part perquè era dissabte i volia plegar aviat.
Repartir culpes és la manera que té l’autor de no morir aixafat pels remordiments en recordar que el mateix dia del naixement d’en Tito ell mateix va afirmar, contemplant la façana de l’hospital de Venècia projectada per Pietro Lombardi: “Amb aquesta façana, accepto fins i tot un fill deforme”. De no morir aixafat pels remordiments en recordar, també, que mesos abans del naixement d’en Tito havia escrit en un article que desitjava tenir “un fill tortuga”, una criatura que es pogués desactivar girant-la de panxa enlaire cada cop que es mogués massa. La providència, sempre tan malparida, va obsequiar Mainardi amb un fill deforme. Amb un fill tortuga.
Abans de ser pare Mainardi pensava que, si un fill seu quedés en estat vegetatiu, preferiria que es morís. Però així que el fill deixa de ser una hipòtesi, aquell raonament abstracte deixa de tenir sentit: ell només vol que el nen sobrevisqui, “perquè l’estimaria i el cuidaria fos com fos”. Aquesta contradicció, tan humana, s’entén perfectament quan caminem al costat d’en Tito, que no és un nen imaginari sinó una persona real i estimada. “Estimàvem tant en Tito que vam començar a estimar la mateixa paràlisi cerebral”, escriu el seu pare.
Saber caure —afirma Mainardi— té molt més valor que saber caminar. I la vida d’un fill amb paràlisi cerebral té un valor incalculablement més gran que la dels nazis que van ordenar l’extermini en massa de nadons invàlids, primer, i l’extermini en massa del poble jueu, després.
El 2005 és l’any en què Diogo Mainardi ha estat més feliç. Per dos motius. Perquè el 16 de juny va néixer el seu segon fill, en Nico, a qui van estalviar la dottoressa i l’amniotomia mal practicada i la paràlisi cerebral. I perquè el setembre del mateix any en Tito va aconseguir fer setze passes sense caure. Unes passes que al cap d’uns mesos ja eren vint-i-set, i quaranta-quatre, i tres-centes cinquanta-nou. I quatre-centes vint-i-quatre. Les que calen per escriure un llibre rodó.
Il·lustració: Ignasi Blanch
2
0
