“Tot és possible”. Això és el que li deia la seva mare de petit i aquest ha estat un dels seus lemes vitals. Per Joan Rovira (Camarles, 1982) la música ha estat un refugi, però també el foc que l’empeny a viure. Quedem a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm i parlem d’aquelles pors que es vencen, en bona part, gràcies a les cançons.
Busques l’autenticitat.
Com més siguis qui ets, millor. Que difícil deu ser mantenir un personatge tota la vida. Encara que tartamudejo una mica.
No ho sabia.
En algunes situacions em passa més. Diguéssim que no és un múscul de la gola, és una cosa més psicològica. Amb els anys ho he solucionat bastant, però abans era més exagerat.
Jo mateixa era molt vergonyosa abans, i em posava vermellíssima.
Ho passava malament, jo. Em feia vergonya parlar amb la gent, perquè com que no volia que s’adonessin que tartamudejava, no parlava. I pensava: “Què faré si em vull dedicar a la música? Hauré de presentar les cançons, fer el xou, parlar amb la gent”. Va ser dur. Recordo que els pares em van portar al logopeda i no em va servir, perquè era una qüestió de maduresa i de creixement personal. La música em va anar molt bé com a teràpia, per sentir-me útil, una mica més especial i tenir confiança.
És la confiança que et dones tu mateix, però també la que et donen els altres.
És que arribava al punt en què pensava que qualsevol cosa que diria seria una tonteria, i ja no deia res. No tenia confiança en mi mateix. Recordo que quan feia el superior de música, abans que comencés la classe, sempre anava a parlar amb els professors. Els demanava que no em fessin llegir en públic, perquè passava molta vergonya.
La R. J. Palacio, autora de Wonder, deia que al cap i a la fi tots som vulnerables.
Sí. Hi ha gent que per la timidesa, d’altres pel sobrepès. O hi ha qui no ha tingut aquest tipus de problemes. Però als que hi hem passat crec que d’alguna manera això ens ha fet especials.
De què t’ha servit a tu?
Ser tartamut m’ha servit per tenir més empatia cap als altres, tinguin els problemes que tinguin. Quan m’expliques que et posaves vermella, ho puc entendre. Perquè sé que quan passes per una situació en què tu no pots fer més del que fas és terrible. Parlar, per a mi, era com intentar moure la mà i veure-la quieta.
Però ho has acabat vencent.
Sí, a vegades quan dormo poc o estic una mica nerviós se m’accentua. Però no té res a veure amb abans.
Ens falta més empatia entre nosaltres?
L’empatia és el que ens permet entendre’ns. Un músic ha de tenir empatia amb la gent. A mi m’agrada combinar cançons més alegres amb d’altres més íntimes. En una època m’inspiraven les cançons tristes, però m’he proposat fer cançons més positives.
Sovint quan escrivim hi ha una certa tendència a la tristesa.
Sí, però necessitava ser capaç de fer cançons positives, per deixar enrere aquella època fosca en què em sentia atrapat dins de la timidesa. I les cançons alegres m’han servit d’alliberament.
Et vaig conèixer per les versions que feies a París.
Em passava sis o set hores al dia tocant el saxo, era com una teràpia, com el meu refugi. Quan vaig acabar el superior em venia de gust recuperar la guitarra, que la vaig aprendre de petit, però l’havia deixada de banda. Vaig començar amb les versions i feia concerts per Catalunya amb una furgoneta. Després va venir la crisi, em veia estancat i saturat per tocar sempre el mateix. Vaig anar a París com a turista i allà vaig conèixer el Ramon Mirabet. Vaig veure que era català, i em va dir: “Em pots vigilar les coses que vaig al lavabo?”. Vaig començar a tocar amb la seva guitarra i un home em va deixar 10 euros. I llavors és quan vaig veure que podia funcionar. I al cap d’un mes ja estava tocant sol.
Era tot un repte.
Sí. M’hi vaig presentar amb un amplificador de piles, una guitarra vella. Pensava que seria molt fàcil, però era molt difícil perquè de cop tenia molta vergonya. Era com si hagués oblidat tota l’experiència.
La inseguretat pot ser una oportunitat per créixer.
I tant. El primer any va ser xungo, tenia molta ansietat de tocar al carrer sol, perquè hi havia molta policia que em parava cada dos per tres. Anava a un lloc, ho preparava tot i, al cap de dos minuts, em feien fora.
Estàs fet d’històries de superació.
Sí. Dos gols de la meva vida han estat viure de les meves cançons i veure com puc controlar més el tartamudeig. Estar per sobre d’aquests problemes. Superar coses que pensava que no superaria mai.
Tothom té les seves pors, encara que sembli que no.
El que és curiós és que em veus a l’escenari fent bromes i no ho pensaries. Estar allà dalt i veure molts caps però ningú en concret m’ajuda. M’intimidaria més un de tu a tu.
Què n’hem de fer, de les pors?
Cadascú necessita el seu temps. Tots tenim un rellotge i un temps per aprendre a relativitzar-ho tot. El meu procés ha estat llarg. Recordo que vaig dir a un professor que jo no tocava prou bé i em va respondre: “Si ara vingués una guerra, tot això que estàs estudiant no serviria per a res”. Tot el que ens sembla tan important i preocupant, davant de problemes greus com malalties i guerres, es fa petit. Però tenim tendència a mirar qui hi ha per davant de nosaltres i no darrere.
També acostumem a pensar que som més importants del que realment som.
Segurament. Però cadascú té el seu microcosmos. És important buscar refugis i sentir-te realitzat, saber que estàs en aquest món per alguna cosa. Procurar aportar alguna cosa a la vida, ja sigui fent un disc, sent bona persona o ajudant el veí. Sentir-te útil també et dona seguretat. Crec que les pors són una falta de seguretat: no ens espanten els fantasmes sinó parlar en públic, viatjar sols, tocar davant de gent. Si fas allò que t’agrada, tindràs la seguretat que necessites. Potser l’ideal seria sentir-te segur sense haver d’estudiar guitarra.
Però vols dir que existeix això?
Suposo que a tu fer els articles també et serveix.
Cada setmana tinc pànic, perquè penso que no em sortiran.
Però això demostra que tens un respecte per a la teva feina. Em passa igual amb la música.
Hem de fugir del fer per fer.
Si tenim la sort de fer el que ens agrada, ja no ens importa dedicar-hi les hores que sigui. Amb la música soc molt disciplinat, meticulós i autoexigent. En canvi amb les altres coses soc molt caòtic, desordenat. Des de petit que la meva mare em renyava per ser així de desastre.
Com han viscut els teus pares que et dediquis a la música?
El meu pare, abans que jo nasqués, deia que si mai tenia un fill, li agradaria que fos músic. Ell és granger al Delta de l’Ebre. Som tres germans, una és actriu, va estudiar a l’Institut del Teatre. Ella i jo, que ens portem set anys, ens hem fet molt de mirall. Ha estat bonic tirar-nos endavant els uns als altres.
Què valores del que t’han ensenyat els teus pares?
Ma mare sempre m’ha inculcat el lema que tot és possible. Que no tingui por de res.
Una de les millors coses que et poden donar els pares és confiança.
Sí. Estic content de com ha anat tot. Però el que volien els meus pares era que fos mestre de música, eh? No que ho deixés tot i anés al carrer a tocar. Em deien: “Estàs segur? Agafa una feina més estable”. Vaig anar una mica més enllà del que tenien planejat. Però ara venen als meus concerts i a les obres de la meva germana. Han estat molt crítics amb mi. Si de petit no tocava bé, m’ho deien. O si tocava una cançó i la deixava a la meitat, sempre em demanaven que l’acabés: “Comença i acaba-la, com sigui”. Són bestieses, però ara quan toco ho penso.
Una de les teves cançons es titula Encara tenim temps.
Tot i que el missatge és positiu, parla de les grandeses i les misèries de la vida: “Hem trencat una promesa, hem perdut ja la puresa, contemplant des de la runa la fortuna dels demés”. Però tot i això, encara tenim temps. Em sento en un moment de la vida en què ja no puc fer el que feia d’adolescent, però segueixo tenint força.
En el fons amb aquesta cançó t’estàs donant una empenta a tu mateix.
Sí. Potser és l’empenta que necessitava. Quan ets jove no dius encara tenim temps. Però quan surts d’un trauma o d’una por, és quan veus que toca fer el que no t’atrevies a fer.
Per què voldries tenir temps?
La música m’ha donat moltes coses, però m’he passat molts anys estudiant i tocant. Tenia fins i tot la sensació que si un dia deixava de tocar el saxo, havia perdut molt. Vaig acabar sent un esclau d’aquest instrument. I no volia ser-ho, perquè em feia por avorrir la música. En canvi, si estava una setmana sense tocar la guitarra, continuava sent jo: amb la meva veu i amb les meves cançons. Encara tinc temps per viatjar més. M’agradaria molt aprendre més idiomes.
Quina és la teva por d’ara?
La d’estar sempre insatisfet. De voler sempre més. M’agradaria que un dia de la meva vida em pogués conformar amb el que tinc. Sempre vull fer més concerts, tocar davant de més gent, a més llocs. I aquest és el carbó que mou tot el foc que tinc a dins. Tinc la por de no trobar aquesta estabilitat, perquè soc una persona de molts altibaixos.
Deus haver après a autogestionar-te tu sol.
Sí. Durant molts anys he estat currant jo sol. Fins i tot, quan feia concerts de versions jo mateix em feia de mànager. Trucava als llocs intentant dissimular el tartamudeig i fent-me passar pel mànager del Joan Rovira: “Sí, vindrà amb uns pedals, et farà tot un espectacle”. He intentat fer alguns grups que no han funcionat, llavors em vaig acostumar a fer-m’ho tot jo. Em costava delegar quan treballava amb algú i això és una putada perquè vols controlar-ho tot massa. I és una cosa que encara em costa, però he après a confiar més en les persones. Ara la vida m’ha regalat un bon equip de persones i això em relaxa. Però la por principal és no trobar la calma mai. Que aquest foc no acabi sent un problema. Poder dir: “He aconseguit el que volia”. I no posar-me reptes massa alts.
Seria: “Encara tenim temps, però no ens oblidem de l’ara”.
Sí, potser penso massa en el demà. Quan vaig patir més el tartamudeig i quan tocava el saxo hores i hores, estava tancat en mi mateix. Va ser una època de superació. Ara toca l’acció.
