Foto: Apionid
L’altre dia una persona que m’aprecio moltíssim em va demanar que li preguntés una cosa d’aquí a deu anys. (De fet, va ser en negatiu, la frase: que no l’hi tornés a preguntar fins d’aquí a deu anys). I llavors vaig fer una cosa estranya. Vaig agafar el calendari del mòbil i me’n vaig anar al futur per posar-me un avís el dia u de setembre del 2027, no fos cas que se m’oblidi. Vaig veure passar dos mil divuit, dos mil dinou, dos mil vint, fins a vint-i-set en qüestió de segons, només fent així amb el dit a la pantalla. Aguaita, ja hi som, dos mil vint-i-set. Quina esgarrifança.
Justament avui fa un any que vaig deixar de fumar. Ho vaig fer pensant-me que un any després, on vas a parar, ja seria mare. I a hores d’ara l’únic que puc assegurar és que no fumar és millor que fumar. De què haurà passat d’aquí a un any més, no en tinc ni punyetera idea.
Em vaig quedar una estona mirant aquell setembre del vint-i-set al calendari i les preguntes m’anaven a tota hòstia: Seré mare llavors? Duré bastó ja? Serà tan important com ho és avui, recordar aquest avís que m’he posat? Quants cops m’hauré hagut de fer reparar el cor, en deu anys més? Hi serem tots? Estarem mig bé? Parla’m d’incerteses perquè me les sé totes.
T’aviso que soc la persona amb més rissa acumulada del món ara mateix, em deia aquest matí ma germana. Li havia promès que avui soparíem juntes i que no ens aixecaríem de la taula fins que no es buidés de riure. Li explicaré que estic a punt de sortir als diaris perquè he decidit que a la següent senyora que em digui que “per quedar-te en estado –m’ho diuen així, en castellà– l’únic que has de fer és relaxar-te i oblidar-te’n”, me la carrego.
Ah, i també li explicaré una història que sé que li encantarà. Li parlaré del col·lectiu de persones que ens esperem al pàrquing del súper mentre les respectives parelles fan la compra. Som tot de marits que ja han passat la cinquantena i jo com a única representant femenina del col·lectiu. N’estarà orgullosa. No ens diem res, però sabem que no estem sols. Ens saludem així de caspós: com se saluden els guàrdia civils, aixecant la mà des de la cella, o bé portant el cap endarrere molt lentament. No somriem perquè el tema no està per somriure, som els que esperem, els que compartim la impressió que esperar-se dispers amb la mirada buida al pàrquing del Lidl és menys depriment que entrar-hi. Som la resistència. Jo fa dies que per integrar-me duc escuradents al cotxe i quan aparco me’n poso un a la boca, em giro cap a la dreta i saludo el senyor del cotxe del costat fent anar l’escuradents cap amunt, amb la mirada molt seriosa. Després, mentre m’espero, aprofito per escriure versets en una llibreta de color rosa: de l’ocellet que et cantava trist, jo li’n vaig dir amor, tu li’n deies pena.
Parla’m d’incerteses, que me les sé totes. La fragilitat del demà, l’estupidesa de pensar que tot anirà com vols, la ingenuïtat, que bonica que és. L’única certesa que tenim és que aquesta nit no ens aixecarem de la taula fins que hagis buidat la rissa acumulada. La certesa és aquesta estona, la delicadesa amb què et miro, la tendresa que em despertes, les ganes d’omplir el temps amb la millor versió de mi quan estic amb tu. Que el no-pot-ser de vegades és de veres, i tanmateix, l’única certesa és més aviat l’amor, tan a prop de la pena.
