Punt i seguit

Punt ancoratge

Podria escriure els seus noms, un amb cada color del meu bolígraf

Especial: Punt i seguit
Arxivat a: Cambres pròpies, Punt i seguit
Imatge il·lustrativa
Abel Pau
Homes amb qui voldria anar-me’n i no me’n vaig. Podria escriure els seus noms, un amb cada color del meu bolígraf: rosa, verd poma, turquesa, lila; no, em falten colors. Podria cantar els seus noms mentre salto a peu coix sobre una xarranca que arribés fins al deu. Podria tancar-los en un sanatori i anar-hi de visita. El sanatori s’aixecaria al centre d’una petita illa plana i estaria envoltat d’un verd naïf i d’una reixa maca i s’hi arribaria per camins radials de pedretes atapeïts de meandres.

Encasto a la sorra la popa del meu veler sense àncora. En surto d’un saltet. Porto el vestit blanc portuguès de quan tenia deu anys i vaig descalça. Travesso la cortina de palmeres i de roques amb cascades i em trobo al prat. Saltironejo cap a la reixa, taral·lejo una cançó infantil. Tinc deu anys. Emprenc uns dels camins i el ressegueixo de puntetes. “Prohibit trepitjar la gespa. Està creixent”, diu un cartell blanc clavat al verd. Pels altres nou camins hi ha altres nenes de blanc que, com jo, de puntetes, avancen cap a la reixa, una circumferència perfecta d’amables barrots negres. El senyor rodanxó de la porta ja obre i ens somriu; ens coneix i és diumenge de visites.

Jo sé que en tinc quaranta i que tu tens trenta anys, però et trobo allà al jardí davant d’un cavallet pintant a l’oli un retrat del meu pare, i en tens vuitanta. Tens el cap blanc i les mans brutes de pintura. Així que em veus les neteges amb un drap i seus al banc de fusta blanc del teu costat i et descordes els botons de dalt de la camisa de quadres. Em somrius. Salto a la teva falda i m’arrauleixo i em dones el pit. Tanco els ulls, per fi, plena del teu mugró. Xarrupo.

Un dron ens sobrevola i s’allunya en trajectòria zenital. Ens filma i emet a tot el món la nostra imatge, cada cop més petita: el blau del mar, una illa de somni, velers encastats, gespa, camins, una reixa, un sanatori, bancs blancs amb deu avis amb el cap blanc que donen teta a deu nenes vestides de blanc.

La meva mare apaga la tele i plora. Ja no pot caminar. S’ha pansit. I ja no pinta. 
 
Muriel Villanueva

Contingut relacionat

COMENTARIS

Només puc dir...
Lele, 10/09/2017 a les 18:24
+0
-0
Wow

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
La ciutat celebra les festes de la seva patrona d'hivern
Imatge il·lustrativa
Un vídeo denuncia les imposicions que la societat vessa sobre les dones
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra una història d'amor en què la distància es va escurçant
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un curt impactant sobre els maltractaments sexuals dels menors