Somiatruites

La cançó Somiatruites va ser publicada al disc Anem al llit? d’Albert Pla. En veiem un vídeo fet amb il·lustracions d‘Ismael Martínez Guarné, i l’escoltem també cantada per Lídia Pujol. 

Hi ha un escola perduda allà al mig del Montseny,
on només hi estudien els nens,
on només hi estudien els nens
que somien en truites.

És l’escola dels somiatruites, 
és l’escola dels somiatruites,
on només hi estudien els nens
que somien en truites.

I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales
i a mitjanit despegava i volava i volava i volava.
I la Lídia que somiava que el seu nòvio era un llop
i es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena.

I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua,
i mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines.
Ah, i, a més i a més, era íntima dels dofins i els taurons i les gambes.

I la Marta que somiava que la terra era quadrada
i se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.
I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei d’Espanya.

I el Gerard que somiava que era un gat
que somiava que era en Gerard que somiava.
I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava,

i la Roser que somiava que la mare mai la renyava,
i la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina
i parlava xinès de la Xina.

I l’Albert que somiava i somiava i somiava i somiava i somiava,
i de tant que somiava mai es despertava,
i a l’escola, és clar, mai s’hi presentava.

Però la mestra mai li posava una falta i sempre l’aprovava.
I és que l’Albert estudiar no estudiava,
però somiar, carai si somiava.

Carai quina senyoreta que simpàtica que era,
que somiava que era una marreca,
i cantava com una gitaneta a les nits de lluna.

Hi ha un escola perduda allà al mig del Montseny,
on només hi estudien els nens,
on només hi estudien els nens 
que somien en truites.

I el Ramon que somiava coses tan estranyes
que és impossible explicar-les.
I, en fi, sobre les coses que somiava la Laura
és millor no saber-les.

I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles,
ni classes, ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes,
només finestres obertes per on feien carreres
els somnis dels nens i les nenes. 
I mentrestant la Fina nedava amb sirenes.