La vida té vida pròpia

Cases casa

Queda l'estranyesa dels anys de bloqueig i dels bucles infinits, absurds, desconcertadament inútils

| 16/09/2017 a les 14:19h
Especial: La vida té vida pròpia
Arxivat a: Cambres pròpies, La vida té vida pròpia

Foto: marc falardeau

 
Un vespre de retrobaments i cerveses, de projectes i horitzons que s'obren sense que ho haguessis previst. O sí, perquè fa dies –fa nits– que somies cases que et són niu i et són refugi, que respiren verd i obren finestres perquè l'aire no s'enrareixi. Que t'abriguen el cos les nits d'hivern que encara han de venir. Cases niu, cases verd, cases casa. Dir la ràbia ha fet desaparèixer la ràbia. Queda l'esgotament, una última nit en blanc –ara mateix dormiries dotze hores seguides si els dits no t'haguessin dut fins al teclat després del vespre de retrobaments i cerveses, de projectes i horitzons, d'abraçades amigues que travessen l'ànima i la calmen–, queda l'estranyesa dels anys de bloqueig i dels bucles infinits, absurds, desconcertadament inútils. N'aprendrem, aquest cop. Tu mai no vas callar el dolor, ni la pena ni la ràbia, i tothom va estimar-te fins a la pols de les cendres. Jo vaig estimar-te i t'estimo fins a la pols de les cendres. El que eres, el que ploraves, el que reies. Les teves bromes fàcils, els teus jocs de paraules, la teva tendresa disfressada de brusquedat. I t'he enyorat tant avui, t'he recordat tant avui, amb el teu vestit d'estiu esquitxat de flors vermelles, amb les teves mans rugoses que sempre feien olor de ceba, olor d'all, olor de farina, amb la teva presència incontestable, la teva veu fosca, les teves cançons desafinades. T'he enyorat tant avui, t'he volgut amb mi tant avui. "Qué pasó, mijita?", m'hauries dit fa uns dies, si m'haguessis vist trencar-me un migdia lluminós de diumenge. I jo t'hauria dit, com va dir la neboda després de caure, "en ves de fer així he fet una voltereta i m'he fet mal aquí...", en comptes de fer el que volia he girat a l'inrevés i m'ha tornat a esclatar el dolor a la cara. I fa mal, molt de mal, t'hauria dit. I tu m'hauries agafat el cor i hauries bufat damunt de la ferida –sana, sana, culito de rana–, i jo hauria estimat per sempre la teva veu fosca, el teu taral·leig desafinat, la teva olor d'all i de farina, de cuina de casa, de casa casa.  



* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
16/11/2017
Imatge il·lustrativa
10/11/2017
Imatge il·lustrativa
27/10/2017

COMENTARIS

Que bonic ho dius
Margurú, 16/09/2017 a les 20:37
+5
-0
Jo tant, tant, t'enyoro cada dia, el teu somriure, la teva olor, tota tu mare

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La novel·la de Marc Artigau ha sigut guardonada amb el Premi Josep Pla 2019
Imatge il·lustrativa
Vic anticipa la diada convidant una quarantena d'escriptors i il·lustradors
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza una festa per apropar dues ciències a tots els públics
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural ofereix activitats en família per gaudir i aprendre durant els dies de vacances
Imatge il·lustrativa
Revivim el capítol de la sèrie en què arriba l'estiu en forma de musical
Imatge il·lustrativa
Una curt animat sobre la lluita per mantenir-nos desperts
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»
Imatge il·lustrativa
Katharine Hepburn llegeix la nota que va escriure a l'actor 18 anys després de la seva mort