Et vaig regalar el meu riure

Foto: jay grandin

Et dic que no sé què escriure aquesta setmana i tu, molt seriós, em dius per telèfon que em posi la teva gorra, aquella blanca de les lletres, que tu ho fas sempre que no et surt un gag, te la poses i llavors, sí. El pitjor és que sé que m’ho dius de veres.

M’avises que portes de Barcelona un superobjecte, que fliparé, que m’encantarà. I resulta que és un aparell de dentista que tira aigua a pressió entre les genives.

Recordo que, pel meu aniversari del primer any que festejàvem, no te’n vas poder estar, no et podies esperar fins que fos el dia i em vas suplicar que obrís el regal abans. I eren dues tasses de càmping amb un bitllet de cinquanta euros dintre de cadascuna. I la teva cara de satisfacció. I el meu atac de riure èpic.

La vam haver d’inventar, aquesta manera d’amor tan nostra. Quedava tan fora de lloc, enamorar-me de tu, però ja saps que no soc d’històries típiques. Que m’agrada l’amor particular. Vam haver de crear un espai nou on fer cabre la diferència, de tants passats com teníem. Avui fas anys, amor, i la broma que a veure qui serà el primer a perdre –bava per un cantó de la boca, el caminar, la memòria–, comença a ser veritat però tant és. Els dies són divertits mentrestant.

Ho vaig decidir un dia, et regalava el meu riure, tot, per a tu, per sempre, i ara només ric del tot quan tu vols, sort que ho vols sovint.

Avui fas anys, vida, i no cabia en els meus plans enamorar-me de tu, que em parles per walkie-talkie, que em despertes cada nit, que et compres tu els regals d’aniversari per assegurar-te que t’agradaran, però et vaig regalar el meu riure, i ara només ric amb tu.