Coses així

El fons del fons

El final feliç no és el final: el conte segueix i arriba l'aflicció

| 17/09/2017 a les 16:18h
Especial: Coses així
Arxivat a: Cambres pròpies, coses així

Foto: Amanda Tipton


Esperes un segon fill i et fa l'efecte que no el podràs estimar tant com al primer. Però la criatura neix i t'adones que l'amor se t'eixampla. Un fenomen sorprenent que es repeteix amb cada nou fill, ho sé perquè en tinc quatre.
 
Per definició, el que és infinit no s'acaba mai. I als fills els estimem –dins la nostra existència finita– amb un amor d'aquesta mena. Sense límits ni mesura ni res que s'hi assembli. Fins al cel i tornar, fins a l'horitzó de l'univers, fins allà on es troben les rectes paral·leles. Passi el que passi i per sempre.
 
(Per sempre, tu ja m'entens: fins que la mort ens mata.)
 
El final feliç no és el final: el conte segueix i arriba l'aflicció. Llavors la tristesa ens empeny cap avall amb la calma dels guanyadors, dels qui tenen la paella pel mànec. Ni que t'esforcis a surar perquè intueixes que l'únic remei és viure, cada minut ets més a prop dels antípodes. El paisatge? Projectes trencats i records buits i alegria impossible.
 
T'han dit –i t'ho vols creure– que les ferides cicatritzen tard o d'hora. Però mentre caus i caus, t'assalta una temença: potser la tristesa no sap tocar fons, així com l'amor no sap tocar sostre.
 

COMENTARIS

L‘amor es com l‘espai
Daniela, 17/09/2017 a les 19:20
+12
-0
Amb cada cosa que ens pasa s‘engrandeix el poder de estimar.
Essència
Rosana, 17/09/2017 a les 20:55
+9
-2
Un plaer llegir-te. Arribes a l'ós sense fer mal.
Tristesa sense fons
Júlia Viñeglas, 17/09/2017 a les 21:10
+12
-0
Gras article Eva.
Amb quina senzillesa expresses sentiments tan dolorosos.
Desitjo que amb l' amor sense límits dels teus quatre fills t' ajudi a tirar endavant.
Una abraçada.
El tomb dels records
Anònim, 17/09/2017 a les 21:42
+18
-0
Estima Eva, et don les gràcies per les teves reflexions. T'envio el testimoni i la certesa de qui ha patit com tu: és el record de l'amor viscut qui, quan pareix que tot està enfosquit, et treu d'aquesta gran tristesa. Vindrà la pau!
Si que té fons
Anònim, 17/09/2017 a les 22:05
+34
-1
Un dia no saps com ni perquè comences a pujar i et trobes surant amb la tristesa com una dolça companyia que t'ajuda i et dóna permís per tornar disfrutar de la vida.
Abraçada
Martavaello, 17/09/2017 a les 22:12
+9
-0
No ens coneixem pero t envio una abraçada plena d amor, d aquest que no toca sostre...
Agafar-se a l'amor
Antònia Vallribera, 17/09/2017 a les 23:10
+14
-1
Si t'agafes fort a l'amor pots arribar a veure la tristesa des de dalt. No desapareix però no t'arrossega cap avall. I, a poc a poc, cada cop la veus més lluny.
Per sempre amor
Marta RS, 17/09/2017 a les 23:31
+7
-1
Fins al cel i tornar. Una de les expressions que més defineix l'amor que sento pels meus. Com t'entenc. En canvi la tristesa ho xucla tot cap a un forat negre que fa mal. M'encanta que posis lletra als sentiments. Ets molt gran Eva. Una abraçada.
No trobo la superfície
Onada, 17/09/2017 a les 23:38
+9
-1
Gràcies per transmetre eixos sentiments amb els quals em sento tan identificada. Em fan sentir-me una mica menys sola.
I em dol enmig de l'ànima que, per a lo difícil que és trobar un bon company de vida i pare, la malaltia te l'haja arrebatat. Em sap molt greu. Perquè en sóc conscient que tenir un company com el que tu has tingut és una casualitat còsmica que ben pocs l'aconsegueixen.
En el meu cas, la malaltia d'un dels meus fills ha canviat per sempre la família tal qual la coneixia: el meu company de vida és un convidat de pedra a la vida, incapaç d'actuar i a qui li ha canviat el caràcter. Ara ni és bon pare ni company de vida. És una sombra del que va ser. Ni demana ajuda ni es deixa ajudar.
Amb aquesta situació, pense que tot millorarà...però cada dia estic un poc més enfonsada que l'anterior.
Perquè?
Anna P. R. , 18/09/2017 a les 06:59
+7
-1
Perquè no t'obres a la possibilitat de pensar que la mort no és el final? Que l'amor és més fort que la mort...
L'amor és infinit
Asun Calleja, 18/09/2017 a les 07:44
+3
-0
L'amor és infinit, i no limits, es como el univers.
On cap un i caben tots, en care que cada planeta sigui diferent.
Com podries escollir, si cadascú té quelcom diferent que els únics.
Àvia amb 4 nets.
darrera dels ulls
glòria ms, 18/09/2017 a les 08:06
+6
-0
No et preocupis, la tristesa si que toca fons. Toca fons i és aleshores, quan ha tocat fons, que s'amaga darrera dels ulls i s'hi queda per sempre. De tant en tant, surt i es manifesta en la mirada. De vegades molt de tant en tant i de vegades més seguit, aquest és un misteri que ben segur tu algun dia ens podràs explicar amb les teves paraules tan ben trobadas.
Una abraçada, Eva.
Incredulitat
Empar F Moya, 18/09/2017 a les 14:55
+5
-0
Eva, gràcies per reflexar tan be, el que jo ara mateix sento. El día 4 el meu company de vida durant 33 anys, despres de mesos d'aquesta cruel malaltia, ha marxat de casa nostra, de matinada, fen me l'ultim regal, la pluja que tant sap que m'agrada cuan m' en vaig a dormir... I aixi començo sense ell, i adonam-me que serà per sempre ....i encara no ho puc creure.
Gràcies
Anònim, 18/09/2017 a les 17:26
+1
-0
Una abraçada.
Muntanya russa
Anònim, 18/09/2017 a les 22:52
+3
-0
El dol és com una muntanya russa. Al començament tots els dies són baixos. Però poc arriba aquell dia que no és tan dolent, i amb el pas de les setmanes, i els mesos, de cop trobes que la balança s'equilibra i la proporció s'iguala, fins que un dia t'adones que el comput de dies bons supera als que no ho són tant. Això no vol dir que la vida torni a tenir color, només que el dolor ja no és la única emoció que sents. Altres emocions tornen a recuperar el seu espai... I per desconcertant que et pugui semblar ara, la vida et tornarà a sorprendre positivament.
Ànims!
I, si pots,segueix posant paraules als sentiments. Ens ajudes a molts!
Me sobran las horas..
Anònim, 18/09/2017 a les 23:26
+2
-1
Hoy no quiero Seguir, la tristeza se apodera a pasos largos de mi cabeza, el alma apenas la puedo sentir y me siento tan cansada.
Llorar ya no me sirve de nada si acaso para acabar de oxidar la coraza que me cubre..
Las horas no me sirven de nada.
La vida me sobra, no quiero lo que me queda de ella.. no lo quiero...
Molt tendre.
Anònim, 19/09/2017 a les 18:23
+0
-0
Moltes gràcies per aquest escrit.2
Molt identificada
Anònim, 21/09/2017 a les 21:13
+0
-0
Gràcies per la tendresa de les teves paraules. Compartir aquests sentiments ajudes a moltes persones i t'enforteixes pas a pas. Jo també ho he sentit.
Un buit a l' ànima.
Anònim, 30/09/2017 a les 17:31
+0
-0
El meu company de vida durant 36 anys va marxar del meu costat l'onze de setembre. S'el va endur la mateixa maleïda malaltia. D' aquell dia ençà només trobo una mica de alleugeriment en els teus escrits
,Eva. És tot tan trist ....i no veig el final a aquesta tristesa.. Gràcies .Tens la capacitat inmensa de posar paraules als sentiments. Les busco aquestes paraules.Les necessito.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas acull als seus Espais Volart una mostra de l'obra de l'artista
Imatge il·lustrativa
Concerts, exposicions i xerrades recorden què va representar la beatificació del Dr. Josep Oriol
Imatge il·lustrativa
La comèdia «Afanys d'amor perduts» de William Shakespeare es pot veure al TNC
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas porta aquesta exploració de la identitat al Museu Can Mario
Imatge il·lustrativa
L'actriu va dansar al ritme de melodies catalanes a la pel·lícula «Secret People»
Imatge il·lustrativa
Fa una dècada canviàvem la nostra atenció en el treball cada 3 minuts, ara ho fem cada 45 segons
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar reflexiona sobre allò que guanyem quan acceptem els altres tal com són
Imatge il·lustrativa
Una animació reflexiona sobre la necessitat de fer-nos nostra la vida