Nerea Barrios a «La isla mínima» Foto: Warner Bros Pictures España
La mare de les nenes desaparegudes no sap què fer: si dir a la policia que el seu marit té una cartilla del banc amagada al cotxe, o seguir com si res. És una de les pistes: se suposa que les nenes no han desaparegut, sinó que han marxat, i ho han fet amb els pocs diners que tenien estalviats. Si resulta que aquests diners no són amb elles, potser tota la història, el fil que estan resseguint els detectius, és inútil. Finalment, sí. Imagina que ets una dona que ha perdut les seves dues filles, que vius en un poble aïllat, del qual tota la joventut vol marxar; imagina que dorms totes les nits amb una persona que ha dit una mentida amb relació al cas de les teves filles desaparegudes. La dona decideix dir la veritat, trair el seu marit, donar als detectius una bona informació, fer-ho d’amagat, ser útil. Quan sàpiguen què ha passat amb les nenes, la mare no serà condecorada, sinó els detectius, o la policia, o un home que passava per allà i els ajuda —la dona només serà la dona, la mare de les filles, la dona del marit que va mentir i va entorpir la cerca. Però sense ella, el cas no estaria tancat.
L’ajudant del xèrif té una coartada: diu que la nit dels esdeveniments era amb la seva dona. Tothom sap que no és veritat, i ell sap que la seva dona és fidel i és submisa i és, per sobre de tot, la seva dona. Així que la utilitza perquè és seva i la pot utilitzar. La dona de l’ajudant del xèrif sap que el seu marit ha fet alguna cosa que no està bé, ho sap i sap que si ella dóna la cara per ell, estarà sent, en part, tan responsable com el seu home. Ho sap tan bé que, cap al final del cas, quan ja sent que tota aquesta història dels tres homes morts (un d’ells negre) l’està contaminant també a ella, actua. Ella, que només surt de casa per anar al saló de bellesa a treballar, és més que necessària —potser per primer cop. Arriba un moment en què la dona i la seva moralitat decideixen dir la veritat: dir la veritat vol dir trair la persona amb qui va decidir passar la resta de la vida. Sap que trair el marit li portarà conseqüències greus, però decideix parlar —igual que la primera dona de qui he parlat— amb el detectiu i exposar el seu marit. La investigació, que fins al moment havia quedat aturada i no avançava i era desesperant, es descongestiona. Ja poden buscar per on s’ha de buscar, i mentrestant la dona haurà d’esperar. Esperar què? Després serà oblidada per tots i tornarà a ser només una dona. Una traïdora.
Durant molts anys s’ocupa de la casa. És una masia gran, per llogar-hi habitacions, i ella és l’encarregada de rebre els clients, netejar les cambres, arreglar els llits, cobrar i preparar visites. Sap que quan lloguen tota la casa i la fan fora, alguna cosa dolenta passa. Ho sap, bé que ho sap, però no diu res. Reconèixer que a la casa passen coses terribles vol dir quedar-se sense res —fa massa anys que s’hi dedica. Quan els detectius la van a veure, té memoritzat què ha de dir, quines coses ha de callar. Però llavors els homes li expliquen amb detall què han fet a les nenes, totes aquelles coses que la dona sospitava però no sabia del cert. Bé, ara ja ho sap, i té la informació que necessiten, els pot ajudar, però no ho pot fer. Què en farà després, de la seva vida? Però les dones tenen no sé què de l’equilibri del món, i aquesta dona decideix obrir la porta que durant tant de temps ha quedat tancada, una porta de la seva ment, on hi havia la informació que la deixaria fora de joc, sense feina, però també ajudaria les futures nenes amb ganes de marxar del poble —un poble de mala, mala mort.
Estic parlant de dues pel·lícules: la primera i la tercera dona són de La isla mínima, la segona dona és de Mississippi Burning. L’única cosa que tenen en comú aquestes dues pel·lícules és que les he vist seguides i al meu cap s’han creat uns lligams inseparables. Les tres dones formaven part del circuit de mentides i veritats tapades d’un grup d’homes sense escrúpols. Qui sap per què eren tan a prop de tanta brutalitat i salvatgisme. Qui sap per què durant un temps —dies, mesos, tota una vida— han decidit formar-ne part, encobrir aquells homes que sense elles quedarien retratats, al descobert. Qui sap, també, per què de cop entenen que han de trair-los. Aquest és el llaç que han creat al meu cap totes dues pel·lícules: la traïció de les dones. Tres dones amb tres papers molts diferents, però que ajuden els detectius (això sí que ho tenen en comú, hi ha un cas i dos detectius que hi treballen) a desfer l’embolic d’enganys que salven els homes que les envolten. Sense elles, estan perduts. Amb elles, poden anar pel món sense moral ni dubtes: elles els oferiran l’aixopluc que necessiten. No obstant això, aquest equilibri que sembla tan femení es posa de la banda de la traïció, la banda de la veritat i la bondat. La traïció d’aquestes tres dones que els homes dolents necessiten és fonamental: han desembussat el cas, l’han fet tirar endavant. Ja se sap la veritat i amb la veritat seguiran convivint a Mississipí i a l’illa mínima —amb la insuportable veritat. Les dones han triomfat, però no tenen premi. Han sigut necessàries, però no determinants. I tots, absolutament tots les oblidarem i les tornarem a deixar soles.
MISSISSIPPI BURNING:
LA ISLA MÍNIMA:
0
0
