El passat que torna

Quan començarà el cinema a representar la història d’una jove occidental que viatja fins a Síria per casar-se amb un jihadista?

| 22/02/2015 a les 15:14h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies

Rebels en una zona muntanyosa del nord-oest de Síria. Foto: Ricardo García Vilanova/AFP/Getty Images


Sé que no ho he de fer perquè Hannah Arendt ho va deixar molt clar: fenòmens nous requereixen nous paradigmes de pensament. I perquè res és igual al que era, per això l’experiència no és una eina de precisió: les situacions en què ens trobem sempre són noves. Però no ho puc evitar: hi ha situacions actuals que jutjo com a antigues.
 
Vaig al cinema amb un amic. Llicenciat en matemàtiques i informàtica, treballa per a una gran corporació econòmica, no pot anar a sopar. S’ha de connectar a la xarxa per acabar unes tasques informàtiques de la una a les quatre de la matinada. Li comento que em sembla inhumà, i em diu que per sort avui és divendres, que sovint ho ha de fer entre setmana i després, a les set del matí, ha d’estar a la feina igualment, havent dormit només un parell d’hores. Em sona a explotació, a proletariat –no ho va definir així Marx? Aquelles persones que només tenen la seva força de treball per sobreviure perquè no tenen béns que els permetin viure de renda. Quan ens vam empassar que érem classe mitjana i no pas proletariat endeutat? Malgrat la seva doble carrera i premi especial de llicenciatura, el meu amic treballa més de 60 hores a la setmana i el seu sou només li permet viure de lloguer en un pis minúscul. Però ja no té un discurs de proletariat, ja no pot parlar d’explotació, de la lògica del capitalisme ni de res. Ara representa que s’està realitzant, que està defensant la seva carrera professional.
 
Llegeixo La ciudad de los prodigios d’Eduardo Mendoza, l’inici d’extrema pobresa d’Onofre Bouvila dins una Barcelona exhausta, i com acudeix a l’únic lloc que té un futur disponible: l’anarquisme. Penso en els joves sense futur que es fan jihadistes.
 
Em pregunto quan començarà la maquinària de creació de la realitat, el cinema, a representar la història d’una jove occidental que abandona el seu país per viatjar fins a Síria per casar-se amb un jihadista. Com es crearà, a partir dels mecanismes de creació de la identitat, una història per dissuadir aquestes noies, per desactivar la revolta, que deien els estudis culturalistes, l’Escola de Frankfurt, l’Escola de Birgmingham.
 
Escolto amics que parlen del món àrab –així en general, sense matisos– donant per fet que són extremistes instal·lats a l’Edat Mitjana, que acabaran amb la nostra civilització, que fan veure que són progressistes i demòcrates però només és per introduir-se, per viure entre nosaltres però que ens enganyen. Així, facin el que facin, la sospita que recaurà sobre ells serà impossible de vèncer. Em ressona molt el discurs que calen solucions contundents, solucions finals. Penso en el nostre passat de colonialisme, en un Tercer Món molt més extens que el primer. I m’adono que, avui com ahir, com tantes vegades durant el segle XX, el camí extremista és l’únic camí possible quan ja no queda cap altre camí. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Helena Tornero dirigeix «El futur», a la Sala Tallers del TNC
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural dedica una jornada a l'ecologisme
Imatge il·lustrativa
El Macba proposa una jornada plena d'activitats familiars
Imatge il·lustrativa
El Macba dedica una exposició monogràfica a l'artista barceloní
Imatge il·lustrativa
El festival Kosmopolis reunirà més de 130 autors en la seva desena edició
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra l'amor que fa mal
Imatge il·lustrativa
14 propostes per gaudir de «La Quinzena metropolitana de dansa»
Imatge il·lustrativa
El nazisme sobreviu al Teatre Lliure amb l'obra «Davant la jubilació», de Thomas Bernhard