Com una ferida lletja

Foto: Hernán Piñera

Per buidar el cap i el cor et tanques a la cuina i prepares carmanyoles amb el que trobes pels armaris. Tot tallat ben petit. L’Univers concentrat en la fulla esmolada del ganivet i la tristesa a les butxaques, feta engrunes. Sense música, aquest vespre. Silenci a fora i a dins. Ca nostra és dins teu, t’han dit avui, i ara et preguntes si sota la pell, si darrere les costelles, si en cadascun dels músculs que se’t tensen aquests dies per contenir el desig obert en canal com una ferida lletja. El ganivet entre els dits i la por ancestral del tall irremeiable, de la carn esberlada i la pell marcada per sempre. Mai més la mateixa. Com tu, penses, que ja no ets aquella noia que es deixava pintar l’esquena amb partitures de Pink Floyd perquè encara no saltava, encara no moria per sempre a la carícia i al tacte. Que regalaves tendresa a canvi de desig –que no sabies d’aquest desig d’avui, tan teu, tan de dins. Que t’enfilaves escorpins a les espatlles i tornaves a morir una mica enmig del riu quan arribava la fiblada inevitable. Que estimaves les cicatrius alienes i no sabies gaire com cuidar les teves. Amagues els dits endins i talles la ceba a poc a poc, com si caminessis damunt d’una corda fluixa. No tens la pell per a més esquerdes, no tens el cos per tirar-te al buit sense xarxa. Espetega l’oli al fons de l’olla. Encara et fan més pànic les cremades. I ara no saps què faràs amb el desig que has desat als armaris que acabes de buidar.

* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.