Foto: Cèlia Atset
“Sou una gran multitud, una multitud tumultuosa molt bonica de veure”. Amb aquestes paraules el cantant Guillem Gisbert despatxa d’entrada el diguem-ne deure moral de fer alguna referència a la revolució catalana que, per capricis del calendari, ha coincidit amb les festes de la Mercè del 2017. D’aquí a quatre cançons, just abans de l’oportuna Al mar!, el líder dels Manel es traurà la camisa fosca i deixarà al descobert una samarreta del Piuet (Piolín per als qui miràvem els dibuixos animats en la llengua de la meva àvia murciana). Provocar el personal és cada cop més divertit.
Se m’acuden pocs formats tan encertats com el dels concerts Mediterràniament, patrocinats per Estrella Damm a la platja del Bogatell de Barcelona. A l’aire lliure, de franc, amb pantalles que permeten seguir des de diversos trams el que passa a l’escenari i amb un so més que correcte.
El tumult que només detecten els polis que dormen al vaixell de la Warner es tradueix a peu de mar en famílies amb cotxets infantils; cues endreçades per comprar cerveses, entrepans de frankfurt i bosses de patates; nens que busquen petxines per fer-ne collarets; i riuades de gent que va i ve des de les estacions del metro de Llacuna o Bogatell aturant-se a cada semàfor en vermell. Juraria que també les estelades hi són en to de pau: en veig un parell que fan de tovallola improvisada per als qui no volen seure directament a la sorra. Eso es todo, amigos.
La nit és una festa, i la cosa no ha fet més que començar. Després dels Manel vindran els Txarango, i encara després els Buhos. Diumenge serà el torn de Joan Miquel Oliver, Mishima i Sopa de Cabra.
Guillem Gisbert i companyia ens regalen un repertori memorable: Les cosines, BBVA, Desapareixíem lentament, Cançó del dubte, Boomerang, M’hi vaig llançar, Al mar!, Mort d’un heroi romàntic, Criticarem les noves modes de pentinats, La gent normal, Ai, Dolors, La serotonina i Benvolgut. El primer bis és una versió especial de Jo competeixo: repeteixen la batalla de galls amb el grup de rap P.A.W.N. Gang que van protagonitzar al maig a l’Apolo i que el meu fill de nou anys se sap de memòria. El concert s’acaba amb Teresa Rampell –que ve l’amor, que ve l’amor– i Sabotatge.
La dona que seu al meu costat em fa un comentari altament sediciós: “Ja haurien pogut cantar Ens en sortim, també”. En realitat la cançó es diu Captatio Benevolentiae, però les dues ens hem entès. Potser el Piolín de la samarreta del cantant és un senyal. Perquè a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
Foto: Cèlia Atset
2
2
