L’escriptora, traductora i periodista Anna Murià va néixer a Barcelona el 21 d’abril del 1904 i va morir a Terrassa el 27 de setembre del 2002. El gener del 1939, tant ella com Mercè Rodoreda es van exiliar amb destí a França. Totes dues van conviure a Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París, on es van fer amigues. Quan Anna Murià va marxar amb Agustí Bartra cap a la República Dominicana (i, després, cap a Cuba i Mèxic, on el matrimoni va viure 31 anys), la relació entre les dues escriptores va continuar de forma epistolar. Tot i que no es van veure mai més, la correspondència entre elles es va allargar fins al 1956.
Reproduïm fragments de les primeres cartes que es van enviar, aplegades a Cartes a l’Anna Murià (1939-1956), publicat per Club Editor. De l’Anna Murià, aquesta és l’única que se’n conserva: Rodoreda no la va rebre mai perquè va fugir de París quan hi van entrar els alemanys i la van tornar al remitent.
Foto: Wikipedia
De Mercè Rodoreda a Anna Murià
5 abril 1940, Roissy-en-Brie
Estimada Anna:
Aquest matí he rebut la teva carta i la contesto ara, a mitja tarda. Fins ara no he pogut, m’he afectat molt. […] ¿Si m’agradaria haver vingut? No. No m’agraden els negres.
Estimada Anna, m’has fet molta falta i encara me’n faràs més. Abans, si no era feliç, em consolava pensant que verament la felicitat no existia. Avui, que em considero menys feliç que mai, no tinc ni aquell consol. Perquè existeix, Anna, ha existit uns quants mesos i una felicitat que tu ja saps com no em deixaven que fos completa. Anna, ¿per què és tan difícil de trobar persones que siguin iguals o semblants a un?
I de tant plorar, els dies que estic sola, ja ni llàstima no em faig, sinó fàstic. No sé trobar la manera de reaccionar. Abans em sabia refugiar en l’odi i en una certa mena de cinisme. Ara ni això. Estic ben refotuda.
3 maig 1940, Roissy-en-Brie
[…]
Tinc ganes de treballar, de tenir uns quants diners, de poder-me comprar vestits i ¡què carai! trasbalsar algun cor no em vindria malament. Hi tinc la mà trencada si no fos que em trasbalso massa jo.
Considero –em poso greu– un nyap el que has fet d’anar-te’n. Ningú no sap, és clar, com petarà tot això de la guerra però havies d’estar aquí, al peu del canó. ¿Què hi fots amb tants negres? París cada dia el trobo més bonic i Roissy torna a ésser una delícia. A tu t’ha esguerrat l’amor i que en Bartra em perdoni.
[…]
Qui no és feliç és perquè no vol i ja estic cansada de fer de dama de les camèlies. A treballar, a escriure, a veure si faig alguna cosa que el dia de demà pesi en el meu país, a prendre la felicitat que em donin i a pensar en la mare i en el fill que de debò m’estimen.
Torna, torneu així que sigui possible. Tindrem una caseta a Sant Gervasi i de tant en tant farem visita. Suposo que no heu renyit… encara que en Bartra… no sé… de vegades té mal geni, ¿oi? Digues-li que li han publicat versos a la Revista [de Catalunya]. Ja la deureu rebre. ¿Heu vist els de Xile? Quins versos publica, l’Oliver… fan així:
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
com una mare de Déu
que he trobat a la muntanya.
[…]
Ah, a París, no sé si t’ho vaig escriure, corre que aviat tindreu un nen. Ho ha escampat la Maria Rosa [Arquimbau]. ¿És veritat? ¿Quin nom li posareu?
Adéu, amb una forta abraçada.
D’Anna Murià a Mercè Rodoreda
Ciudad Trujillo, 30 de maig del 1940
Estimada Mercè:
Acabo de rebre la teva carta del 3 de maig i fa exactament una setmana que tinc la primera del 5 d’abril. Aquests dies he anat de bòlit perquè ens hem canviat de casa.
[…]
“¡És clar que existeix la felicitat! Jo bé l’he trobada. M’ha costat, però, i encara em sembla un somni. ¡Que he fet un nyap, dius, de venir! És l’únic veritable encert de la meva vida. París és molt bonic, sí… ja el tinc. El conec, l’he viscut, el veig en el record, el tinc, doncs. Però totes les meravelles del món no valen la meravella de l’amor reeixit. Prou ho saben els que ploren perquè no els reïx… ¿Oi que em dónes la raó? ¿Oi que comprens el «què hi foto entre els negres»? Ni hem renyit, ni renyirem. Cada dia estem més units. Sí que té mal geniot, aquest home, sobretot el treu de polleguera el meu costum de fer tard a tot arreu; però el dia que crida, em revenjo l’endemà tornant a fer tard.
Això de la criatura sí que ho pots desmentir solemnement.
[…]
Aclariment: aquí no estem només entremig de negres; a la capital n’hi ha de tots colors, grocs, blancs, negres i marrons, en la mateixa proporció. El contingent més gran d’estrangers el formen els xinesos, els jueus i els ibèrics. Els catalans estem intentant crear un centre català, però abans de començar ja estàvem barallats per si manaven els suquistes o els sequistes i, per altra banda, tota l’espanyolada feixista i antifeixista cridava contra la aparición de la Generalidad.
[…]
¿Saps? En Peña s’ha casat. I encara fa versos. ¡Ah! M’he après de memòria els de l’Oliver. I dic a l’Agustí que si no me’n fa uns de semblants, el deixo.
Vaig escriure un article i el vaig enviar a Buenos Aires. ¿Què et sembla? L’amor no m’ha esguerrat del tot.
¿I quan veurem tot això que tu escrius o vols escriure? ¡Ai, Mercè, que em sembla que estàs més esguerrada tu que jo! ¿Què hi fots a Roissy olorant els lilàs? ¡Embarca’t! ¡Vés a veure món! Si véns, et donarem un matalàs dels dos que tenim.
Bé, jo faig broma però més d’una vegada aquests dies, quan llegeixo els diaris penso que desgraciadament potser sí que haureu de venir tots cap aquí.
¿Saps quina és l’alegria més gran que he tingut d’ençà que sóc aquí? El dia que l’Agustí va donar un recital de poemes seus, que en acabar m’oferiren un ram de flors. Jo havia donat conferències i m’havien obsequiat amb flors; però és una emoció tan nova rebre l’homenatge per ell, ¡fer de senyora del poeta! Jo, sempre fins avui isolada en la pròpia personalitat, trobo dolç ésser una extensió de la personalitat de l’home. ¡No ho coneixia, això! Jo havia nascut per casada, Mercè. Només que era molt difícil trobar l’home que em calia. ¡I l’he trobat! És gairebé un miracle. ¿Veus, si haig d’ésser feliç? Vull veure’t a tu tan feliç com jo.
Moltes abraçades.
Pots comprar Cartes a l’Anna Murià (1939-1956) a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
