Els últims mohicans

Per sort, la cultura ja no està segrestada per una elit però, per desgràcia, si tot és cultura res ho acaba sent

| 27/02/2015 a les 08:53h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies

Museu Guggenheim de Bilbao. Foto: Stefano Montagner


Diuen que una flor no fa estiu ni dues primavera, així que no cal sortir al pas amb flamants excepcions com Sílvia Pérez Cruz i el mag Antonio Díaz, però està clar que tenim un problema cultural. Em refereixo a l’alarmant mitjana d’edat de la majoria d’espectacles clàssics: el públic supera de llarg els 50 anys.
 
Alguna cosa greu passa i això no rutlla. Som la darrera generació que ens agradarà la música clàssica? Està clar que per revertir aquesta situació estem girant el mitjó, però segueix sent la mateixa peça de roba: òperes cada vegada més gores, surrealistes, sanguinàries i estrafolàries, o concerts amb més estímuls que la música mateixa —mirin sinó la reinvenció que temporada a temporada està portant a terme l’Orquestra Simfònica del Vallès. Potser ens hem de rendir a l’evidència que l’actual divisió clàssica de les arts ha mort i és la fi d’una època.
 
Per exemple, avui, la literatura ja no es limita al que era la literatura del segle XIX. Avui amb els e-books, els blogs i la proliferació constant de mitjans digitals, la producció cultural, en tots els àmbits, s’ha fragmentat sense referents clars. Internet i les noves tecnologies han democratitzat i impulsat tant la productivitat cultural que el sentit de la cultura, avui, s’hauria de repensar. L’art ja no és només allò que custodien els museus, és també allò que circula a tota velocitat per un món globalitzat i homogeni.
 
Per sort, avui la cultura ja no està segrestada per una elit però, per desgràcia, si tot és cultura res ho acaba sent. Algú dels qui habitualment van a les propostes culturals clàssiques sap què vol dir Veeijing? És una disciplina artística que s’ensenya a l’Estruch de Sabadell i que es defineix com sessions visuals barrejant en directe loops de vídeo amb música o un altre tipus d’acció. O sigui, ni idea del que pot ser. Haurem de començar a assumir que com algunes persones vivim avui la cultura és la fi d’una època, d’una generació i una raça.
 
Com que la mitjana de dones als actes culturals és superior i la seva esperança de vida és més llarga, potser quedaran quatre mohicanes, cada cop més arrugades i camí de desaparèixer. No sé si qui vindrà ho farà pitjor que nosaltres, jo ja sospito que ho faig molt pitjor que les generacions passades, però també és cert que cap dona de classe baixa hauria pogut escriure un article d’opinió en cap altre moment que no fos ara.
 
És el millor dels temps, i el pitjor; estem en l’edat de la saviesa i de la ximpleria; l'època de la fe i de la incredulitat, de la llum i les tenebres, de la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació... ai calla, que això ja ho va dir algú altre el 1859 a l’inici de la seva famosa novel·la. Potser res és tan nou com ens imaginem, potser els darrers mohicans fa segles que perviuen assegurant que s’extingeixen. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Helena Tornero dirigeix «El futur», a la Sala Tallers del TNC
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural dedica una jornada a l'ecologisme
Imatge il·lustrativa
El Macba proposa una jornada plena d'activitats familiars
Imatge il·lustrativa
El Macba dedica una exposició monogràfica a l'artista barceloní
Imatge il·lustrativa
El festival Kosmopolis reunirà més de 130 autors en la seva desena edició
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra l'amor que fa mal
Imatge il·lustrativa
14 propostes per gaudir de «La Quinzena metropolitana de dansa»
Imatge il·lustrativa
El nazisme sobreviu al Teatre Lliure amb l'obra «Davant la jubilació», de Thomas Bernhard