15 de gener del 76. Feia dos mesos que Franco havia mort. El Palau d’Esports de Barcelona es va convertir en un lloc on es començava a respirar llibertat. Tot i que la censura seguia apuntant, Lluís Llach va cantar a plens pulmó i amb la veu i la força de tots L’estaca.
29 de setembre del 2017. Montjuïc. Acte de final de campanya del sí per al referèndum de l’1 d’octubre. Torna a sonar el darrer cant d’en Siset, el darrer que ens va ensenyar.
L’avi Siset em parlava
de bon matí al portal,
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l’estaca
on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en,
mai no podrem caminar.
Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
Però, Siset, fa molt temps ja,
les mans se’m van escorxant
i quan la força se me’n va,
ella és més ampla i més gran.
Ben cert sé que està podrida
però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m’oblida.
Torna’m a dir el teu cant:
Si estirem tots, ella caurà,
i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
L’avi Siset ja no diu res,
mal vent que se l’emportà,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.
I mentre passen els nous vailets
estiro el coll per cantar
el darrer cant d’en Siset,
el darrer que em va ensenyar:
Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
