L'última trobada amb Rosa Novell

«Tu no pateixis —va dir— si et poses de part ara mateix, jo sé fer de llevadora»

Rosa Novell: «La vida t'ensenya moltes coses»

| 28/02/2015 a les 13:17h
Especial: In memoriam
Arxivat a: La butaca, teatre

Foto: Josep Aznar


El 31 de gener de 2002 Rosa Novell va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya un Coriolà, de Shakespeare. El 24 de gener va fer-se allò que en el llenguatge dels mitjans en diuen «un passi de gràfics», és a dir, s’interpreten algunes escenes amb vestuari, il·luminació i escenografia per tal que els mitjans puguin aconseguir gravacions i fotografies. He hagut de buscar la data de l’estrena als meus arxius, però de la data del passi de gràfics me’n recordo perfectament sense necessitat de buscar res. Per cert, d’aquell Coriolà en vaig informar, però no el vaig arribar a veure. Aquells dies, tenia altra feina. De seguida us explico per què.
 
Aquella tarda del 24 de gener, jo havia quedat amb Rosa Novell per fer-li una entrevista. Una més. N’hi vaig fer unes quantes des que la vaig conèixer, a la roda de premsa de Restauració, un espectacle que el teatre Romea va estrenar l’any 1990, amb text d’Eduardo Mendoza fet a mida per a l’actriu, que després —o potser des de llavors, la veritat és que no ho sé— va ser la seva companya. M’agrada imaginar, massa i tot, que la novel·la que Mendoza va escriure en aquell temps, subtil i deliciosa i tota encomanada de passió teatral, també era per a ella, sobre ella, gràcies a ella. Aquell novel·la es diu Una comedia ligera. L’amor fa regals a qui el sent, i de vegades també als altres. Jo me n’alegro moltíssim, i molt egoistament, que Mendoza i Rosa Novell s’estimessin.
 
Però parlava del 24 de gener de 2002. Vaig comparèixer davant Rosa Novell una vegada més. Recordo que les primeres vegades que la vaig entrevistar em feia por. Ella era una diva, una actriuassa, tenia un toc de distància, de persona sàvia. Jo era gairebé una adolescent —tenia dinou anys quan vaig començar a treballar al malaguanyat Diari de Barcelona—, preparava les entrevistes com si m’hi anés la vida i després no gosava fer preguntes, les feia en veu baixa, de vegades els entrevistats s’esveraven i a mi se’m disparava el cor. Jo feia entrevistes des de l’admiració, era una enamorada del teatre sense remei i m’agradava la gent que hi tenia alguna cosa a veure. M’ho jugava tot, com sol passar a aquesta edat. A Rosa Novell l’admirava superlativament i encara em feia més por.
 
El 2002, tot això havia canviat. El Diari de Barcelona feia molt que era història —encara el ploro—, jo ja em dedicava més a escriure novel·les que a fer de periodista. M’havia fet gran: seguia admirant Rosa Novell, però sense por. La tarda que vaig asseure’m davant d’ella per entrevistar-la era molt conscient que aquella era la meva última entrevista com a periodista teatral. No recordo si li ho vaig dir. Vam parlar d’altres coses, a més del Coriolà de Shakespeare. Vam parlar de parts. Sí, sí, heu llegit bé. De parts. Rosa Novell va explicar-me que sabia fer de llevadora, que n’havia fet.
 
I així arribem a la memòria i a la raó per la qual no necessito buscar la data en què vaig fer aquella darrera aparició en un passi de gràfics del TNC. Era el dia abans de néixer el meu fill gran. A mi m’havien programat el part per l’endemà a les nou del matí. L’entrevista la vaig fer a les sis o les set de la tarda. Els nervis se’m notaven a cada gest. Tothom feia comentaris de la meva panxassa, tothom em deixava seure, tothom feia bromes: «Si es posa de part aquí li feu a la criatura un abonament al TNC per tota la seva vida? Seria el mínim...», va dir la Novell.
 
Vaig fer l’entrevista. Rosa Novell va estar com sempre: senyora, intel·ligent, amb sentit de l’humor, agradable, lúcida, gata maula de teatre. «Tu no pateixis —va dir— si et poses de part ara mateix, jo sé fer de llevadora». No va caler. Tot i que hauria estat èpic parir al Nacional, amb Rosa Novell de llevadora.
 
Per justícia poètica, el nen que va néixer només unes hores després d’aquest encontre, és un teatreferit sense remei. Avui m’he penedit molt de no haver-lo convidat a veure L’última trobada, l’espectacle amb el qual aquesta dona forta i lúcida, després de superar un càncer i quedar-se cega, va voler deixar clar que quan una cosa és la teva vida, ho és fins al final. 
 



Aquí podeu veure Rosa Novell recitant Gabriel Ferrater.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions