Lita Cabellut i el dolor digne

Què en quedaria de nosaltres si algú ens tragués les màscares en què ens amaguem? Lita Cabellut (1961), a través dels seus quadres, despulla el món. A la presentació de l’exposició Retrospective, que es farà fins al 27 de maig als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, ho diu clar: “Vivim en un teatre en què cada persona assumeix un rol”. Si som actors, ella, a través dels seus quadres, estripa aparences per aprofundir, en aquell indret on som com som, i reflexionar sobre la humanitat, amb totes les cares i matisos.

Entre la bellesa i el dolor de la vida

Arribar al fons de l’ànima vol dir ser valent per no apartar la vista davant del dolor, de la misèria, i sobretot, per empatitzar i fer-nos càrrec de les lluites dels altres. Són retrats, sí, però també podrien ser una anàlisi psicològica de la humanitat. Una oportunitat per reflexionar sobre aquelles certeses que sovint oblidem: som menys importants i més semblants. D’alguna manera, l’artista –que va néixer a Barcelona i que ara viu a Holanda– dibuixa entre distàncies: curtes, per sacsejar-nos, i llargues, per tenir una perspectiva del moment que estem vivint: “Intento veure des del cim els problemes del món”. Però el missatge sempre neix de la profunditat, i té certa lògica: és treballant des de les arrels com s’aconsegueix penetrar als ulls -o a l’estómac o a la consciència- dels altres.

La tempesta de la passió

Lita Cabellut és d’aquelles persones que ho viuen tot amb intensitat, sense filtres ni mesures. De consell només en dona un: “Fes de la teva feina la teva passió, perquè passió i coneixement fan oportunitat”. La seva manera d’encarar la vida es podria resumir així: “Pinto amb una actitud gitana, en els meus gens hi ha alguna cosa que m’enforteix la sensació de llibertat.” I potser es tracta d’això, de prioritzar i d’involucrar-te amb el que fas en tots els sentits. Si cal, fent-ho com ella: sense rellotges i entenent que si el dia que la van trucar per dir-li que és de les pintores més cotitzades es va enrabiar, és perquè el que és important en l’art és una altra cosa: “Un artista ha de ser fidel al que fa, abandonar una obra per començar-ne una altra. I veure que l’art t’ajuda a qüestionar-te les coses que normalment et passen per alt.”

“El món ens està exigint contes que acabin bé”

“No pinto el dolor derrotat, sinó el digne”. Lita confessa que vivim en un moment en què la bellesa està desagraïda, però ens regala l’esperança tot dient que “la dignitat és el que ens salvarà”. I potser, el que també ens pot servir de flotador és que l’art sigui això: un mirall que fent caure les màscares del món, ens ajudi a ser millors.

1. Trudi, 2009.
Tècnica mixta sobre tela, 130 x 100 cm.
Col·lecció personal, de la sèrie Country life, 2009.