Steve Jobs va néixer a San Francisco el 24 de febrer del 1955 i va morir a Palo Alto el 5 d’octubre del 2011. El recordem tornant al 12 de juny del 2005. I viatjant a Califòrnia, a la universitat de Standford. Hi va ser convidat per fer un discurs davant dels alumnes que es graduaven. L’escoltem i en llegim 14 fragments traduïts en català.
1. La meva mare biològica era una jove soltera graduada de la universitat, i va decidir donar-me en adopció. Ella tenia molt clar que havia de ser adoptat per persones amb estudis universitaris, de manera que tot es va preparar perquè fos adoptat per un advocat i la seva dona. Quan vaig néixer, a l’últim minut van decidir que en realitat desitjaven una nena. Així que els meus pares, que estaven en llista d’espera, van rebre una trucada a mitjanit que els preguntava: “Tenim un nen no esperat; el volen?” Ells van dir: “Per descomptat.” La meva mare biològica després es va assabentar que la meva mare mai s’havia graduat a la universitat i que el meu pare mai s’havia graduat a l’escola secundària. Es va negar a signar els documents d’adopció. Només va cedir, uns mesos més tard, quan els meus pares van prometre que algun dia jo aniria a la universitat.
2. Disset anys més tard vaig anar a la universitat. Però ingènuament vaig triar una universitat que era gairebé tan cara com Stanford i tots els estalvis dels meus pares, de classe treballadora, els estava gastant en la matrícula. Després de sis mesos, no vaig poder veure’n el valor. No tenia ni idea del que volia fer amb la meva vida i no tenia ni idea de com la universitat m’ajudaria a esbrinar-ho. I aquí estava jo, gastant tots els diners que els meus pares havien estalviat durant tota la seva vida. Així que vaig decidir retirar-me i confiar que tot aniria bé. Va ser bastant aterridor en aquell moment, però mirant cap enrere va ser una de les millors decisions que he pres mai. Vaig poder deixar d’assistir a les classes obligatòries que no m’interessaven i vaig començar a assistir irregularment a les que em semblaven interessants.
3. Reed College en aquell moment potser oferia la millor instrucció en cal·ligrafia del país. Per tot el campus cada pòster, cada etiqueta de cada calaix estaven escrits en cal·ligrafia, a mà, d’una forma molt bonica. Com que havia abandonat els estudis i no havia d’anar a les classes normals, vaig decidir anar a classes de cal·ligrafia per aprendre com es feia allò. Vaig aprendre coses sobre les tipografies sans i serif, sobre la variació de la quantitat d’espai entre diferents combinacions de lletres, tot allò que fa que la tipografia sigui grandiosa. Va ser bonic, històric, artísticament subtil. D’una manera que la ciència no pot captar-ho. I ho vaig trobar fascinant.
4. Res d’això semblava que hagués de tenir una aplicació pràctica en la meva vida. Però deu anys més tard, quan estàvem dissenyant el primer ordinador Macintosh, tot va tornar a mi. I ho vam utilitzar per dissenyar el Mac. Va ser el primer ordinador amb una tipografia bonica. Si no hagués anat a parar mai a la classe de cal·ligrafia, els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que tenen.
5. Has de confiar en alguna cosa: en el teu instint, en el destí, en la vida, en el karma, en qualsevol cosa. Aquest enfocament no m’ha decebut mai, i és el que ha marcat totes les diferències a la meva vida.
6. A vegades la vida et colpeja el cap amb un maó. Però si estimes el que fas, et serà més fàcil tirar endavant.
7. Has de trobar el que estimes. I això és tan vàlid per a la feina com per a l’amor. La teva feina omplirà gran part de la teva vida, i l’única forma d’estar realment satisfet és fent el que creus que és una gran feina. I l’únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas. Si encara no ho has trobat, segueix buscant-ho. No et conformis. I com tots els assumptes del cor, sabràs que ho és quan ho trobis. I, com una gran relació, només es fa millor i millor a mesura que passen els anys. Així que segueix buscant fins que ho trobis.
8. Quan tenia 17 anys, vaig llegir una frase que deia alguna cosa com: “Si vius cada dia de la vida com si fos l’últim, algun dia tindràs raó”. Això em va impressionar i des d’aleshores, els darrers 33 anys, m’he mirat al mirall cada matí i m’he preguntat: “Si avui fos l’últim dia de la meva vida, voldria fer el que faré?” I si la resposta és que no durant massa dies seguits, sé que necessito canviar alguna cosa.
9. Recordar que moriré aviat és l’eina més important que he trobat per ajudar-me a prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè gairebé tot –totes les expectatives externes, tot l’orgull, totes les pors relacionades amb la vergonya o el fracàs– desapareix davant la cara de la mort, deixant només el que realment és important.
10. Recordar que has de morir és la millor manera que conec per evitar la trampa de pensar que tens alguna cosa a perdre. Estàs despullat. No hi ha cap raó per no seguir el cor.
11. Fa aproximadament un any em van diagnosticar un càncer. Em van fer un escàner a les 7.30 del matí, i va mostrar clarament un tumor al pàncrees. Jo ni sabia què era un pàncrees. Els metges em van explicar que gairebé segur que era un tipus de càncer incurable, i que la meva esperança de vida no era de més de tres o sis mesos. El metge em va aconsellar que anés a casa i que posés els meus assumptes en ordre, ja que aquest és el codi dels doctors per preparar-te per a la mort. Això vol dir provar d’explicar als teus fills tot allò que pensaves que els explicaries durant els pròxims deu anys. Això vol dir estar segur que tot està liquidat, i que serà tan fàcil com sigui possible per a la teva família. Això vol dir acomiadar-te.
12. Vivia amb aquest diagnòstic tot el dia. Després aquell vespre em van fer una biòpsia, ficant-me un endoscopi per la gola, a través de l’estómac i a dins dels intestins, van posar-me una agulla al pàncrees per agafar unes quantes cèl·lules del tumor. Estava sedat, però la meva dona, que estava allà, em va explicar que quan van veure les cèl·lules sota el microscopi els metges van començar a plorar perquè va resultar ser un càncer de pàncrees molt estrany que es pot curar amb cirurgia. Em van operar i ara estic bé.
13. Ningú vol morir. Ni tan sols la gent que pensa que anirà al cel vol morir per arribar-hi. Tot i això, la mort és el destí que tots compartim. Ningú se n’escapa. I així és com ha de ser, perquè la mort és possiblement el millor invent de la vida. És l’agent de canvi de la vida. Retira el que és vell per fer camí a allò que és nou. Ara per ara, el que és nou ets tu, però algun dia, que tampoc està tan lluny, gradualment et convertiràs en vell i seràs eliminat. Perdó per ser tan dramàtic, però és molt cert.
14. El teu temps és limitat, per tant no el malgastis vivint la vida d’una altra persona. No et deixis atrapar pel dogma –que vol dir viure amb el resultat d’allò que els altres pensen. No deixis que el soroll de les altres opinions t’ofegui la veu. I el que és més important: tingues el coratge de seguir el teu cor i la teva intuïció. D’alguna manera ells ja saben el que realment vols arribar a ser. Totes les altres coses són secundàries. […] Això és el que us desitjo: “Sigueu afamats, seguiu esbojarrats”.
Foto: www.historythings.com
2
0
