Al fons de l’ésser humà. Aquí és on volia arribar Joan Ponç (Barcelona, 1928 – Sant Pau -França-, 1984), un artista de postguerra únic i difícil de classificar. La Pedrera acull fins al 4 de febrer l’exposició Joan Ponç. Diàbolo, que fa un recorregut artístic per la seva obra. Presentant una nova interpretació de les seves peces, des dels anys 40 fins als 80, i mostrant com el seu art abordava el misteri de la vida i de la mort com a experiència.
El referents
“En els moments de crisi, la imaginació és més important que el coneixement. El coneixement és limitat i la imaginació envolta el món”. Aquesta frase d’Albert Einstein és una de les que podem llegir al recorregut. Ponç unia l’art amb la ciència i estava interessat en la geografia, la velocitat de la llum i les geometries de l’ésser. També el meravellaven artistes com Goya i Velázquez. Com ells, volia formar part de l’ordre dels pintors. Però si tenia una estrella polar, aquesta era Cézanne.
El pintor silenciat
La història de l’art contemporani català té un deute amb Joan Ponç. La responsable de la Fundació Catalunya La Pedrera, Marga Viza, explica que el pintor ha estat poc valorat. La comissària, Pilar Parcerisas, remarca que els artistes que eren amics seus ho reafirmen tots. Aquest menyspreu també es veu en detalls com, per exemple, que una de les obres van localitzar-la en el menjador d’una casa privada. L’artista va ser un dels membres fundadors del grup artístic d’avantguarda Dau al set, creat al voltant de la revista homònima, però era d’una classe social més baixa que els seus companys del grup, com Joan Brossa o Tàpies. Una germana autista i un pare que els va abandonar van marcar el seu rol familiar de jove. Quan decebut del final de Dau al Set va marxar al Brasil, amb una recomanació de Joan Miró, les dificultats econòmiques d’aquell període el van portar a crear una escola d’art i a destruir obra per guanyar-se la vida. Amb Joan Ponç. Diàbolo es fa la retrospectiva més important que s’ha fet fins ara del creador català. L’exposició compta amb 150 obres, alguna inèdita, de 44 col·leccionistes diferents. També inclou una peça audiovisual en què dotze persones del seu entorn personal expliquen anècdotes i analitzen la seva història.
Ambivalència i el fons de l’ésser
Somnis reals. Joc angoixant. Vida morta. Els seus quadres són tan ambigus i enigmàtics com ho és la humanitat. El carnaval i la màgia donen la mà al dolor. Aquestes contradiccions i els dobles sentits queden justificats en el títol de l’exposició, Diàbolo, que fa referència al sentit lúdic de Joan Ponç i a l’ambivalència entre el nom del diable i el del joc malabar xinès que, girant un rodet i llançant-lo enlaire amb un cordill agafat a dos bastons, permet fer diferents trucs. Diàbolo és, a més, el títol d’un text que va il·lustrar de Joan Brossa i que va ser publicat l’octubre de 1948 a la revista Dau al Set. Ponç pintava sempre de nit perquè és quan trobava la llum de dins de l’ésser humà. Però en cada moment de la seva trajectòria, proposava un joc nou. Estava interessat en les grans preguntes. Va entrar en un automatisme visceral que li permetia connectar el surrealisme i el món interior. Es va incorporar a la seva obra, sovint vestit d’arlequí. L’ull va esdevenir protagonista en els últims quadres per la diabetis que patia i que l’afectava la vista. A l’inici dels 80, es va enfrontar a la mort i a la ceguesa. Els seus paisatges metafísics i ambigus de somni troben referents en les misèries més humanes. Va ser un autèntic visionari que es capbussava en universos interiors per mostrar-nos els racons més foscos i amagats del fons de l’ésser humà.
1. Savis al capvespre, 1947.
Guaix sobre paper, 63 x 43 cm.
Col·lecció particular.
Joan Ponç
2. Autoretrat, 1949.
Tinta, llapis de grafit, llapis de color i guaix sobre paper, 38 x 25 cm.
Col·lecció Macba. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya.
Antiga col·lecció Salvador Riera.
Joan Ponç
3. La mosca, 1948.
Tinta xinesa i llapis de color sobre cartró, 41 x 64 cm.
Col·lecció Josep Suñol, Barcelona.
Joan Ponç
4. Nocturn, 1950.
Oli sobre tela, 80 x 200 cm.
Fundació J.V.Foix.
Joan Ponç
J. V. Foix va escriure el poema Balada dels cinc mariners exclusius i del timoner, que era jo després de veure aquest quadre.
5. El joglar, 1950.
Oli sobre tela, 60 x 82 cm.
Col·lecció particular.
Joan Ponç
6. Suite Caps, 1958-1959.
Guaix i tinta sobre paper, 50 x 70 cm.
Col·lecció particular.
Joan Ponç
7. Fruiter, 1964.
Oli sobre tela, 48 x 56 cm.
Col·lecció particular.
Joan Ponç
8. Suite Metafísica geomètrica, 1969.
Oli sobre tela, 30 x 30 cm.
Col·lecció particular.
Joan Ponç
9. Contrallum del sol blau, 1971.
Oli sobre tela, 114 x 146 cm.
Col·lecció Bassat.
Joan Ponç
10. Llum iridescent, 1976.
Oli sobre tela, 80 x 80 cm.
Col·lecció particular.
Joan Ponç
11. Suite Fons de l’ésser, 1975-1979.
Guaix, tinta i llapis de colors sobre paper, 65 x 70 cm.
Col·lecció particular.
Joan Ponç
12. Sense títol, 1977.
Oli sobre tela, 90 x 150 cm.
Col·lecció particular, Barcelona. Cortesia Dolors Junyent Galeria d’Art.
Joan Ponç
13. Sense títol, 1982.
Oli sobre tela, 94,5 x 144 cm.
Col·lecció particular.
Joan Ponç
14. Sense títol, 1982.
Oli sobre tela, 73 x 115 cm.
Col·lecció particular.
Joan Ponç
