Combatre el sexisme, el racisme i la desigualtat. Parlar en clau d’esperança, de lluita i de progrés. L’escriptora i activista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie (Enugu, Nigèria, 15 de setembre del 1977) al CCCB, dins del cicle de debats Revolució o resistència?, va parlar amb la periodista Anna Guitart sobre temes claus com la necessitat que tothom sigui feminista.
En la traducció simultània al català:
1. Quan em pregunten quan em vaig fer feminista, em costa molt dir-ho, perquè sempre ho he estat. Quan era petita no recordo cap moment en què no tingués consciència que el món dona avantatges als homes i desavantatges a les dones.
2. Teníem una tieta que estava casada amb un home que era un monstre. Recordo un dia en què ens van dir que ell tenia una doble vida amb una altra dona, amb qui havia tingut un fill. I les dones de la meva família li deien: “No, no deixis estar el teu matrimoni només per això. Com a mínim, torna cada dia a la nit a casa”. I ella estava completament traumatitzada. Recordo que després es va afegir el primer cognom de l’home un altre cop. Em vaig enfadar amb ella. Vaig pensar: “Per què vivim en una societat que diu a la dona que s’empassi i enterri la injustícia? Per què tothom n’és còmplice?”
3. No sabia què volia dir el feminisme. No havia pensat en aquesta paraula fins que un amic, com si fos un insult, em va dir: “Ets una feminista!” Hauríeu d’haver vist la cara horroritzada que feia. I vaig pensar: “Sí, aquesta és la paraula!”
4. Quan em pregunten per què em defineixo com a feminista i no com a humanista, responc que el problema no és la humanitat, sinó el fet que les dones, només per ser dones, han estat oprimides i reprimides. I ens hem de centrar en això. És com si un home va al metge, li explica que té un problema amb la pròstata, el metge li dona un medicament, i l’home respon que el vol per a tot el cos. Així doncs, dir a una feminista que no s’anomeni feminista és una manera de no atacar el problema, sinó de tancar el diàleg. No hem de deixar que el problema es faci més gran, sinó que l’hem d’anomenar pel seu nom.
5. L’objectiu del feminisme és arribar a un punt en què no el necessitem. Tothom hauria de ser feminista avui perquè demà no ho necessitéssim ser. Cal canviar el món i per fer-ho cal arribar a les persones, a les masses. Han de ser moviments de base, entre les diferents classes socials, que tothom en parli.
6. Si no visquéssim en un món amb desigualtats de gènere, no hi hauria cap problema quan es parlés del tema. Però no és així. Quan en parles sovint et diuen: “Calla”. I jo contesto: “Per què he de callar? Per què no discutim?” L’hostilitat no m’agrada, però hi puc conviure perquè ja sé que existeix.
7. Si mirem la història, abans del colonialisme a l’Àfrica occidental, les dones tenien tasques i rols molt més complexos. Els seus papers de gènere eren molt més positius. Tenien més poder i més capacitat de decisió. El colonialisme va importar una mena de patriarcat terrorífic i de subjugació de la dona. Els colonitzadors van venir amb grans pistoles i van ensenyar als africans que el lloc de la dona era el dormitori i la cuina. I això, llavors, en molts llocs d’Àfrica no era així. Les dones eren les comerciants, les responsables de les activitats econòmiques.
8. Havia llegit sobre l’apartheid, havia escoltat parlar Martin Luther King. Però a Nigèria mai m’havia sentit com una persona negra. M’hi vaig sentir de cop quan vaig arribar als Estats Units. Va ser molt incòmode, com que sabia que allà era molt negatiu, no ho volia ser. Hem oblidat que el problema no és el color de la pell, perquè aquest color és magnífic, sinó la gent que pensa que per ser d’un color ets més menys intel·ligent.
9. Quan estava als Estats Units i no volia ser negra, un home, a Brooklyn, em va dir: “Ei, germana!”. I jo li vaig respondre que no ho era. Aquesta negació és una mena d’expressió del racisme americà, perquè si no hi hagués aquests estereotips negatius, no hauria fugit de l’home. A les primeres setmanes de ser-hi, quan vaig mirar les notícies, semblava que tots els delictes els fessin els negres. Les notícies estaven tractades amb una indignitat terrorífica. Em va costar molt entendre que als delinqüents blancs als Estats Units se’ls dona moltíssim avantatge en relació als negres. És molt més difícil ser un criminal negre, que un blanc. Un blanc quan surt de la presó troba feina, el negre no. Als Estats Units t’imposen una identitat. L’única alternativa és abraçar-la o lluitar contra ella.
10. Hi ha una realitat molt trista en el món en què vivim: els homes només escolten els homes. Cal que els homes treballin i formin part del feminisme.
11. Quan diuen: “Les dones van votar Trump”. Les blanques sí, les negres, asiàtiques i hispanes, no. És molt important parlar d’això per entendre el concepte de racisme. Una dona em deia: “No entenc per què hi havia dones que votaven Trump”. Li vaig dir que era perquè les dones blanques, a banda de ser dones, són blanques. Els seus privilegis giren entorn de ser blanques. Cal reconèixer-ho. Però dins meu hi ha alguna cosa que em fa creure en un moviment que tingui una unitat central i diferents potes. No crec que s’hagi de desenvolupar el feminisme negre de forma separada del blanc. Hi ha coses que ens uneixen i molt, com ara néixer dona en aquest món, independentment del color i classe social. La idea social amb la qual se’t minimitza està a tot arreu.
12. Una professora de primària d’Amèrica volia fer un exercici de gènere perquè s’adonava que els nens no deixaven parlar a les nenes. I va demanar que les nenes parlessin. Al cap de dos dies, els nens van queixar-se dient que mai els deixaven parlar. Va respondre: “No és veritat, ara demano a noies com nois que parlin per igual, però com que esteu acostumats a dominar l’espai ho veieu com una injustícia. Però és igualtat”.
13. No llegeixo Twitter ni les crítiques que em fan, perquè vull tenir un espai de neutralitat que no estigui influenciat per l’opinió dels qui desconec. Quan parlo de racisme a les persones que estimo l’entenen. Mai em pregunten res, ni em demanen que ho especifiqui, ni que demostri que hi ha racisme en contra dels negres. En canvi, quan parlo del sexisme amb les mateixes persones, moltes vegades em demanen que ho justifiqui o que demostri que existeix perquè s’ho creguin.
14. Cal posar exemples concrets. No és el mateix dir: “La misogínia ha reprimit les dones durant segles”, que és cert, però és una frase massa complexa, que parlar d’una dona concreta que volia fer una feina concreta i li va costar pel fet de ser dona. L’exemple més evident que es pot donar és que hi ha un país en què si ets una dona, no pots conduir. Si no convences la persona amb això, no hi ha res a fer.
La mateixa conversa en anglès:
