Viatge al poble de vidre

Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer a Barcelona el 10 d’octubre del 1908 i va morir a Girona el 13 d’abril del 1983. És una de les autores més influents de la literatura contemporània catalana, que ens ha deixat obres com Mirall Trencat, Aloma, La Plaça del Diamant i reculls de contes com Vint-i-dos contes, La meva Cristina i altres contes o Viatges i flors.

Aquesta última obra va ser publicada el 1980 per Edicions 62 i recull dues etapes molt diferents de Rodoreda: Flors de debò va ser escrit a Ginebra durant molt de temps. Viatges a uns quants pobles, en canvi, el va escriure a Romanyà de pressa. Totes les narracions, però reflecteixen la vida, la inutilitat de l’existència, la lluita per subsistir.

Absolutament tot era de vidre, començant pel que acostuma a ser de fusta. Per exemple: bastiments, portes interiors i exteriors, l’empedrat dels carrers també, les voreres, l’església amb el seu campanar, les campanes, els batalls, les lloses del cementiri, les caixes, les tombes, perquè si t’interessa puguis seguir el procés de la descomposició del cos humà… Els bancs i les tanques dels jardins públics i dels jardins particulars, tot el que constitueix el moblament d’un pis, d’una torre, d’un palauet. El monument a les àligues era un gran arbre de vidre sense fulles amb set àligues alaesteses pel seu brancam. El monument a la lluna consistia en una enorme bola de vidre treballada amb cràters, amb monts espectaculars. Els habitants del poble de vidre no necessiten cap biblioteca; saben trobar en l’espai, gravat per l’eternitat, tot el que ha passat en el món, tot el que hi passarà, tot el que les flames van destruir de la biblioteca d’Alexandria. La saviesa del món és d’ells. Em va impressionar molt que no hi hagués res que no es pogués veure i aquest res que no es pogués veure vol dir el viure de cada dia de la gent. Una gent meravellosament bonica, amb un cos ben organitzat, sense tara, amb les ungles tan perfectes com mitja closca d’ou de colom, amb els cabells d’una llargària inusitada, amb uns ulls d’una transparència absoluta i d’una expressió angèlica. Continguts i afables, amb el cervell clar… Total: una gent d’un nivell superior tant físic com intel·lectual; d’un gran magnetisme. Poderosos i temibles. Aquestes persones tan envidrades que atenyen edats patètiques viuen, és clar, a la vista de tothom, la qual cosa els obliga a contenir els mals humors, les rauxes, la ràbia, l’enveja, l’odi, el desig en els més extremistes de matar… I a força d’amagar la maldat, els seus instints, els confessables i els tèrbols, d’ofegar les males passions, acaben que no en tenen. Monotonia? No ho sé. El que sé és que tothom és d’una puresa extrema. L’únic espectacle que no es permeten donar completament és l’espectacle de fer l’amor, que fan darrere de vidres gruixuts d’aquells que entelen els detalls perquè el detall és el que compta, però així i tot, o malgrat això, pots arribar a veure què passa i pots admirar els graus de sublimació a què arriben en els moments més exaltats de l’aventura sexual diguem-li amorosa. Els veus menjar; mengen com si no mengessin i l’expressió dels seus rostres per més afamats que s’asseguin a la taula mai no és bestial com no és bestial la seva cara o el que pots endevinar de la seva cara en el morir de l’amor. No els vaig veure mai capficats, mai amb les celles juntes –tenen els fronts alts i llisos–, mai amb els ulls escopint foc encara que alguna bèstia nocturna els fes malbé les flors del jardí, totes de vidre. «Per què, si va enamorar-se’n, no s’hi va establir?» «Perquè la meva feina no és aturar-se sinó anar sempre endavant; continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i de costums ignorats.»