Giuseppe Verdi va néixer a Le Reconcole el 10 d’octubre del 1813 i va morir a Milà el 27 de gener del 1902. El recordem tot entrant al Liceu per escoltar, veure i sentir dues interpretacions de Va, pensiero, l’obra coral del tercer acte de Nabucco, la lletra de la qual va ser escrita pel poeta Tomistocle Solera. Són el Cor del Gran Teatre del Liceu, dirigit per Conxita Garcia, i Marina Rossell els qui ens descriuen el passatge en què els esclaus jueus a l’exili a Babilònia, després de la pèrdua del Primer Temple de Jerusalem, canten un salm a la seva terra natal.
Va, pensiero, sull’ali dorate;
va, ti posa sui clivi, sui colli,
ove olezzano tepide e molli
l’aure dolci del suolo natal!
Del Giordano le rive saluta,
di Sionne le torri atterrate…
Oh mia patria sì bella e perduta!
Oh membranza sì cara e fatal!
Arpa d’or dei fatidici vati,
perché muta dal salice pendi?
Le memorie nel petto raccendi,
ci favella del tempo che fu!’
O simile di Solima ai fati
traggi un suono di crudo lamento,
o t’ispiri il Signore un concento
che ne infonda al patire virtù.
che ne infonda al patire virtù
che ne infonda al patire virtù
al patire virtù!
Pensaments, sempre amunt, sempre en l’aire,
enfileu-vos als cims de les muntanyes.
On arriben encara les flaires
de les flors que acaronen els vents del meu país.
Avanceu cap a llevant, fins a les illes,
traspasseu les fronteres, a tramuntana.
Pàtria meva, tan bella i malmesa,
remembrança estimada i fatal.
Cant rebel de la veu dels poetes
no emmudeixis avui, ni t’apaguis.
Fes reviure altre cop l’esperança
i recorda’ns allò que vàrem ser.
Fes memòria del temps en què fórem
un sol poble amb un sol estàndard.
I conforta’ns amb sàvies paraules
en l’espera del nostre demà.
Cant rebel de la veu dels poetes
no emmudeixis avui, ni t’apaguis.
Fes reviure altre cop l’esperança
i recorda’ns allò que vàrem ser.
Fes memòria del temps en què fórem
un sol poble amb un sol estàndard.
I conforta’ns amb sàvies paraules
en l’espera del nostre demà.
1
