In memoriam

L'últim adeu de Lluís Companys

«No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap»

Company Companys

Especial: In memoriam
Arxivat a: Biblioteca, Carta
Imatge il·lustrativa
El 14 d'octubre del 1940 a les deu del matí, en el més rigorós silenci, va començar el consell de guerra contra el president Lluís Companys que, nascut al Tarròs el 21 de juny del 1882, tenia 58 anys. Estava acusat de ser "inductor de crímenes, de desórdenes públicos y responsable de sangre derramada por haber lanzado desde hace más de veinte años, a hermanos contra hermanos, en lucha fratricida". Com a defensa va dir als militars que formaven el tribunal que no se’l jutjava a ell, sinó al president de la Generalitat de Catalunya.

Al cap d'una hora va ser condemnat "por adhesión del expresado delito de rebelión militar a la pena de muerte". L'execució es duria a terme l'endemà a la matinada. Aquella mateixa nit les seves germanes, Alba, Neus i Ramona, van aconseguir el permís del jutge militar per estar de les deu de la nit a la una de la matinada amb el seu germà. Després va demanar un capellà per ser confessat, assistir a missa i combregar. El seu darrer desig va ser pa amb xocolata d'Agramunt. L'endemà a Montjuïc, a dos quarts de set del matí, just abans de disparar-lo, Companys va cridar: "Per Catalunya!"

El recordem llegint la transcripció d'un document (trobat per l'historiador Joaquim Aloy a l'Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis d'Amsterdam i publicat al portal memòria.cat) que té un valor històric excepcional: el manuscrit amb què Carme Ballester va explicar el drama que va viure des que la Gestapo va detenir davant seu el seu marit fins al moment que va saber que havia mort. 

Per altra banda, llegim l'última carta que Lluís Companys, poques hores abans de morir, va escriure a Carme Ballester, i escoltem el que li deia en veu de Lluís Llach i Mariona Companys (neboda del president) al vídeo Guàrdies de la memòria, dirigit per Lluís Danés i impulsat pel Memorial Democràtic.

 

Foto: www.memoria.cat

 
[La transcripció és fidel al text original]

Maria del Carme Ballester de Companys,
domiciliada a París, 87, rue de la Pompe,
certifica que tot l’ací exposat és exacte.
Fet a París el 13 d’abril de 1969.
 
 
El 13 d’agost del 1940 fou detingut el meu marit per les forces d’ocupació, allí a La Baule-les Pins (Loire Atlantique). Amb el dret d’asil que les autoritats franceses ens havien acordat, heus ací com fou feta la detenció.
 
Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys (a més, no parlaven altra llengua que l’alemanya) doncs entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal... Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren cap-girat; per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, doncs 70.000 francs; llavors ja començaren d’estar contents de la troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres, que el meu marit volia conservar.
 
Amb tot això, els soldats apuntant el meu marit, sentat en una cadira, i jo tenia que conduir els dos homes en civil, dient-los on estaven les coses, però sempre sentint un revòlver que m’apoiaven a l’esquena, doncs no es van endur els pocs mobles que hi havia a la caseta perquè estava llogada aixís: amoblada. Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya! Comprenguin el meu estat d’ànim dels moments, i sola, amb 10 cèntims que portava en una butxaca, gràcies a unes persones humanes que van sostenir-me. Però jo, fent esforços, vaig reaccionar amb coratge, i l’endemà matí prenc la bicicleta i vaig anar a La Baule. Allí hi havia la commandartur. Van dir-me que no sabien de què els parlava, doncs van desempallegar-se de mi. Al sortir, i a la porta, un home, que me va semblar francès per la seva parla, em diu discretament: “Vagi a la Vil·la Carolina”. Me dona l’adreça i vaig continuar un altre llarg camí fins arribar a la dita vil·la. La vista de la vil·la també m’impressionà. Estava rodejada de soldats encascats. No em deixaven passar, naturalment. A més, no m’entenien tampoc. Amb signes els vaig donar [a] entendre que jo tenia un rendez-vous amb un oficial. Com me van veure decidida, quan se’n van donar compte jo ja m’havia ficat dins. I me vaig infiltrar. Sols sentia veus de gents que parlaven en alemany. Seguit em vaig donar compte que el lloc era perillós, però jo ho havia decidit: passi el que passi, [havia d’anar] on estava el meu marit. Me vaig sentar, esperant que passés algú.

Així va ésser: un soldat passà i quedà sorprès al veure’m i, d’apariència tranquil·la, em parlà. Res a fer, no ens entenem. Ell torna a entrar del mateix lloc que havia sortit. De cop, sento fortes rialles i apareixen tres oficials. Cap parlava francès. I ells volien fer-se entendre un xic especialment. Llavors sí me va agafar un pànic terrible. Per sort, va entrar un oficial. Devia tenir més graus, puix que els altres es van quadrar. Els hi va parlar. Seguit em pregunta què feia allí. Jo li responc que volia veure el meu marit, i al mateix [temps] saber per què l’havien detingut amb tantes males maneres. Ell me diu que allí no hi ha ningú ni sap qui és el meu marit. Jo torno a insistir dient que [a] la commandartura m’havien donat l’adreça i la seguretat que el meu marit estava a la vil·la Carolina. [...] Les autoritats me van treure gairebé a cops de peus [...] car per fi l'oficial va dir-me que sí que el meu marit estava allí, però [no hi havia] res a fer, jo no el veuria. Vaig insistir. Res a fer. Li vaig demanar per què el tenien allí. Per fi ell es posava nerviós i em diu: “A Espanya van morir alemanys i camarades meus”. Jo li dic: “Quina culpa [en] té el meu marit si vostès ens volien fer la guerra?”. També, en fi, desconsolada de veure els homes sense cor, vaig decidir de marxar, però al sortir a la porta, veig que quatre soldats encascats, al mig hi havia el meu marit, el traslladaren a un altre lloc. Vaig córrer [cap a ell], però l’oficial me va agafar pel braç per treure’m a fora.
 
No vaig posar resistència. Sols vaig cridar: “Lluís!” Ell es girà cap a mi i me va fer un signe amb la mà volguent dir: “Fuig d’ací!”. Ja no el vaig veure més. Els dies que van seguir, 10 dies, venien soldats amb els dos homes en civil i [va] continuar la perquisició. Buscaven or i diners. Deien que no era possible que un president visqués amb tanta modèstia. Jo els vaig dir: “Si vostès coneguessin qui és en Companys, la vostra pregunta seria inútil”. En fi, quan feien els darrers 10 dies, vingué de nou a casa un alt oficial que havia arribat a París per emportar-se el meu marit. Ell va dir-me: “Si vostè vol, encara el pot salvar, si ens diu on són els altres diners, i de nous documents”. Els vaig jurar que no tenia res més. “Bé, doncs demà matí ens l’emportem” [va contestar]. Ja no vaig tindre forces de reacció. Feia dos dies que estava [al] llit decaiguda. Al veure’m aixís al llit, me van dir que ells eren disciplinats i que feien aixís el seu deure. Vuit dies més tard, per mediació del nostre doctor de París, em diu que el meu marit estava a la presó de la Santé. El 21 de setembre vaig rebre uns altres mots del mateix doctor, acompanyats d’uns altres del meu marit dient-me que se l’emportaven a Espanya, demanant-me que tingués coratge, que si jo suportava aquesta prova, ell seria més fort.
 

El 16 d’octubre, allí a La Baule-les-Pins, on jo cada dia esperava noves, i aixís escoltava la ràdio. Aixís fou que en les primeres informacions del matí vaig assabentar-me que el meu marit havia estat afusellat. Uns veïns que també ho van sentir, i seguit van córrer a casa. Jo havia caigut a terra sense coneixement!
 
Després, com que tenia el deure pel seu fill malalt [fill que havia tingut amb la seva primera dona, i que tenia esquizofrènia], que ell me l’havia recomanat [encomanat], vaig fer de nou esforços per cuidar-me del noi i aixís, amb molts treballs i angúnies, encara he sobreviscut i pel damunt de tot mantenir la dignitat.

Això és tot lo que puc dir-vos sobre aquells temps tan dolorosos.
 
Les aportacions que rebia per any durant els temps de president foren de 120.000 pessetes, però no és lo mateix que ara; cal tenir-ho en compte. Repeteixo que ningú d’allí [a] Espanya ni tampoc de França van justificar-me la seva defunció, però sí que sé que ho van portar tots els diaris de França. I va ésser un xic fet exprés per mi, segons van dir-me més tard. Tinc la darrera lletra del meu marit abans de morir, però això és personal. És cert que aquesta lletra m’ha donat la raó de viure.


A la meva estimada esposa Carme Ballester de Companys.
 
Esposa meva, la més bona, i estimada de les esposes:
 
T'escric a la vetlla del Consell de Guerra. Penso que podré entregar a la Ramoneta una quartilla que he fet, i si de cas, en els últims moments, les conversacions verbals i últimes. També aquesta carta i una per a la meva filla Maria, tot lo que serà tramès quan sia possible.
 
No faria falta lo que dic en la quartilla repetida. Però ho he fet també per tu mateixa, vida meva. Conec la teva bondat i t'estimo tant que una de les coses que més me preocupen, aimada meva, Carme meva, ets tu. En aquella quartilla vaig consignar la meva absoluta confiança en tu. I vull que no oblidis que has d'ésser previsora per la teva salut, que necessites cuidados, i que jo et recomano i t'ho mano en lo menester que no t'abandonis.
 
Si el meu fill viu, no penso que manquin l'ajut dels meus amics. Per altres conductes (potser el meu defensor) potser rebràs altra carta, expressió del meu amor, doncs aprofitaré tots els conductes que tingui.
 
Reacciona, repeteixo, contra l'abatiment. Relaciona't, distreu-te. Així ho vull. Cerca companyia d'alguna família, potser més tard, i quan sia possible, les meves germanes. Fes lo que te dic, perquè jo, el teu Lluís, ja no patiré; així desitjo que ho facis, amor meu. Busca també el consol de les creences i el trobaràs.
 
Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m'omple d'una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m'ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m'estimes i has d'estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això.
 
No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís.
 

COMENTARIS

No te nom
Tressa, 15/10/2017 a les 12:24
+25
-2
Es pot ser tan miserable no tenen consciència
Companys
Bascompte, 15/10/2017 a les 13:10
+34
-0
Quina carta més bonica, plena de sentiments a Catalunya amb respecte.
Adoració i estimació a la seva esposa.
Va morir amb valentia i sense cap por per Catalunya.
Visca Catalunya Lliure!
President de la nostra terra
Anònimlaura, 15/10/2017 a les 13:24
+18
-0
Sempre recordarem.mai oblidarem. El teu amor l.hem fet nostre
orgull
Anònim, 15/10/2017 a les 13:40
+22
-4
A alguns politics catalans els hauria de caure la cara de vergonya, això es un president!!!! un patriota que s'estima la terra fins les últimes conseqüències, no tots els burocrates que tenim ara que no tenen talla ni pebrots a escoltar el poble! VISCA EN COMPANYS I VISCA LA TERRA LLIURE! MAI T'OBLIDAREM COMPANYS
Soy nacida en Bolivia pero mi corazón y mi futuro es catalán
Anònim, 15/10/2017 a les 15:16
+43
-0
Es muy triste toda la historia de Lluís Companys, no conocía su historia pero ya le admiraba por su lucha, ahora que la conozco, le admiro más. Llevo media vida en Catalunya y me siento catalana, aprendí el catalán sin darme cuenta y Catalunya se ganó mi corazón. Ojalá pronto se cumpla tu sueño y el de muchos catalanes Lluís C., gracias por tu lucha.
No hi ha dret ,matar a un home
Anònima, 15/10/2017 a les 20:11
+6
-1
Com pot ser que al món pugui haver-hi gent tan dolenta, malvada, capaç de treure la vida a un bon home que va ser engendrat d'uns pares, amb tot l'amor . Si Déu és amor, tal com diuen, a qui van matar llavors? .
President
Josep gonzalez amalrich, 15/10/2017 a les 21:19
+4
-2
Sembla mentida que en el temps present encara no han demanat perdo, i tenen la poca vergonya per mentir i el PS C anar a posar flors al fossar on va esser afusellat. Josep
buf...
Adria, 16/10/2017 a les 10:46
+2
-0
:'(
Magnicidi
Anònim, 18/10/2017 a les 21:07
+6
-0
Van acabar amb la vida del nostre president perquè no podien fer-ho amb la de cadascun dels catalans, ell era el qui ens representava i al fer-ho, descarregaven la seva ira contra tota la població, l'objectiu final era el poble, i no es van quedar amb l'afusellament al president, van seguir endavant ... fins els nostres dies, la seva lluita encara perviu, la nostra també.
Es mol triste.
Anònim, 15/10/2018 a les 12:26
+1
-0
Allí era un presidente i
No la patrulla
Que tenim ara
Que no mes piensen amb les diners i no amb el ponle catala.
I el meu Avi?
xxx55, 15/10/2018 a les 13:14
+6
-3
El Sr. Luis Companys va signar i es van executar la setencia de mort del meu avi a Barcelona l'any 1938, va ser afusellat al pati de la preso. No vull ni desitxo la mort a ningú pero en fa molta gracia que es tracti com un martir i heroi al Sr. Companys per ser afusellat pero la pregunta es: i el meu Avi que??
Aixo no va de ser un martir i que nomes es vulgui pintar que a la Guerra i havia un bons i und dolents, per mi la guerra eran tots dolents perque es varen fer autenticats barbaries tant un com altres i el que no puc soportar es pensar que el meu avi era dolent, sino penso que ell defensava el que ell crei just pero cada vegada que veig homenatge a Companys com si no hagues matat a ningu aixo es mentira. Tambe te molta culpa del que va pasar a Barcelona. Potser hauriem de pensar que a l' hora de fer homenatges de personatges de la Guerra Civil perjudicara a la convivencia de molts. No dubto que el Sr. Companys va pensar el millor per Catalunya pero que va signar moltes setencies de mort aixo no surt a cap televisio catalana i es historia real. En pau descansi ell i el meu avi.
Una fotografía
Maris, 15/10/2018 a les 15:53
+2
-1
Siempre ha estat present aquesta foto a casa meva el que vol dir he crecut amb tot el que representa. Tinc 70 anys. Gracies papa per transmetrem valors i mes amb una foto.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions