Foto: Miguel Ángel García
Són les deu de la nit. Al Jamboree Jazz Club, al cor de la Plaça Reial de Barcelona, la majoria dels espectadors que s’esperen als seients parlen català. Gairebé tots, menys un grup de quatre homes vestits amb camisa i pantalons de mudar. L’americana, guardada a la falda. A un concert de jazz, diuen, s’hi va ben vestit. Parlen en anglès. Parlen molt fort. Són l’excepció. Potser vénen del Mobile World Congress, o potser no. Però quan surten els músics, callen. L’escenari acollidor del Jamboree, amb el punt just de vermell, es torna atapeït. Sembla ben poc espai per a una banda gran, per a una big band que porta incorporades les grans dimensions al nom.
El director en fa broma. Serà la primera de moltes al llarg del concert. “Això sembla les Rambles”, deixa anar per trencar el gel. Després explica que es diuen A la Big Bom Band, que vénen del Bages i que estan presentant el seu tercer disc, Made in Cat. No és el primer cop que toquen al Jamboree. De fet, ho acaben de fer a la sessió de les vuit del vespre, fa dues hores. Una de les darreres vegades que varen venir, diu, tornaven del Festival Internacional de Jazz de Groznjan (Croàcia). Ara tornen de TV3, coses de la promoció. La particularitat de Made in Cat és que els autors de les vuit peces que formen el disc –alguns dels quals presents als concerts d’ahir– són catalans. Són autors de referència per al director, Pepe Balasch, i també per als músics d’A la Big Bom Band, que ja els coneixien de col·laboracions anteriors. Autors com David Pastor, Manel Camp, Francesc Gener o Vicens Martín, per citar-ne alguns. Jazz català tocat per músics catalans. Made in Cat, potser no es podia dir de cap altra manera, el disc.
Els quatre homes de l’americana s’encurioseixen. Per a un d’ells, la sorpresa és triple: “Parlen català, són molt joves i no n’hi ha cap de negre!”, exclama en el seu anglès cridaner. El comentari no té cap voluntat pejorativa. Però a l’espectador el sorprèn que es trenquin tants clixés de cop. Què hi fan un grup de músics tan joves dalt de l’escenari? Diu que van anar a Croàcia i tot? Parlen això tan estrany del català? Caram, doncs, deu ser que el jazz és alguna cosa més, alguna cosa més que una música melancòlica i sensual encarnada per un trompetista negre amb molta bufera. A mesura que avança el concert, els tòpics es van esquerdant un a un. Sí, el jazz deu ser alguna cosa més. El de Made in Cat ho és, per atreviment i per barreja de propostes. Perquè es pot encabir en un mateix disc una peça amb ressonàncies de cançó popular com El mariner i una altra com La festa, tota impuls i afany de sorprendre. També es pot reptar els oients batejant el primer tema amb una sigla ‘AEM’, que vol dir Asociación Española de Músicos, o desafiar les lleis fabrianes amb alegria. La segona cançó es diu Reflexe.
A banda de les propostes musicals, una big band és el reflex més agraït del treball en grup, és una lliçó de cooperació. Perquè el concert el fan els solos, les improvisacions, però també les notes escrites pactades anteriorment, notes que, fetes amb companyia, tenen més sentit. Perquè al concert són molts, quasi no hi caben. El concert el fa el piano, el trombó, el vibràfon, la trompeta, el saxo… Però també el baix, que queda amagat a darrere i amb prou feines pot treure el cap.
A la Big Bom Band va donar al públic del Jamboree tres classes magistrals. La primera és un elogi de la feina en equip. La segona també és bàsica, i desmenteix Antònia Font sempre que demana “que no s’equivoquin els músics de jazz.” La clau és que si s’equivoquen no es noti i, si es nota, no passa res. Endavant. La tercera demostra que es pot fer jazz a casa nostra, Made in Cat, i demostra que es pot fer bé. El testimoni dels quatre homes amb l’americana a la falda confirma, a més, que no ens ha de fer cap por exportar-lo.
