A Catalunya Ràdio col·laborava a la secció El conte de l’Artigau fent un relat diari. L’editorial Onada Imagina en va publicar un recull al llibre Els contes del Club de la Mitjanit, en què s’hi poden trobar petites narracions plenes de tendreses que ericen, tristeses profundes i alegries immenses. Amb poc més de dues pàgines, els relats aconsegueixen fer-te endinsar en el món Artigau on, des d’una mirada innocent, sembla que tot sigui possible.
Foto: Tine
Dubto que recordis la nit que vam posar-nos d’acord. Tu vas dir-me que podia navegar pel teu melic, sempre que volgués, que em donaves permís i que no necessitava cap excusa per a fer-ho. De fet, em vas demanar que m’hi quedés tot el temps del món.
Com volies que nedés pel teu melic si jo no sé nedar?
Si m’ofego en un got d’aigua, si les profunditats m’espanten.
Per això vaig decidir que als vespres jo construiria un veler, fet a mà. Hi vaig dedicar tantes hores… Vaig aprendre on era la proa i a on la popa, a fer nusos de mariner, a comprendre el vent i les seves possibilitats, i una nit mentre dormies tan profundament com un oceà, vaig aprofitar per, de puntetes, carregar l’equipatge al veler i agafant embranzida des de la teva panxa, començar a navegar pel teu melic.
Els primers dies van ser fabulosos. M’atrevia a estones a posar un peu a l’aigua, a refrescar-me quan feia calor. Hauria pogut competir contra qualsevol amb la seguretat de poder humiliar-lo. Era ràpid aprofitant el vent, era astut amb les onades.
Una tarda, de cop i volta, es va ennuvolar. Vaig fixar-m’hi, però no sé d’on va aparèixer una veu que em va explicar:
—Si és núvol, vol dir que s’ha posat un jersei de llana. I d’aquí a no res es posarà a nevar borrissols. Al principi et farà gràcia, però ja veuràs que barrejats amb el mar fa una pasteta ben rara.
De qui era aquella veu?
Al principi no el vaig reconèixer, però quan es va apropar més vaig descobrir que era la teva exparella, aquell benvolgut que encara s’escapava de tant en tant en alguna conversa, aquell que et truca quan tu i jo estem junts i tu dissimules sense gràcia, aquell que també navegava pel teu melic, però que pensava que alguna onada ja l’hauria matat…
La diferència entre ell i jo és que ell sap nedar.
Es va acostar potser per ajudar-me, em va veure confús, llàstima que no li vaig donar temps i d’un cop de puny el vaig fer caure del veler. Directe a l’aigua. Vaig aguantar-li el cap fins que ja no quedaven bombolles a la superfície, després vaig seguir la ruta.
Porto molts mesos aquí tancat. Ara sí, tot sol. Sense trobar sortida. Potser no n’hi ha. Ara que hi penso, quan em vas oferir el teu melic no vaig caure en un detall: el pitjor no és ofegar-se, és no encertar port.
Els contes d’El Club de la Mitjanit
© Marc Artigau
© Onada Imagina, 2013
