Tardor del 1937. Enmig de la guerra naixia la Institució de les Lletres Catalanes amb l’objectiu de, malgrat tots els malgrats, fer créixer i enfortir la cultura. Tardor del 2017. Han passat 80 anys de la seva creació i 30 de la seva refundació. Podríem dir que els temps han canviat, sí, però no tant. Els comptes públics de la Generalitat han estat intervinguts pel govern central i ara mateix el pressupost de la institució és zero.
No sé com t’ho faràs
“Soc la directora més pobra de la història de la institució”, diu Laura Borràs al jardí del Palau Robert, on celebrem la fita amb el títol Cultura contra barbàrie, “però el que no sap el senyor Montoro, que primer ens va assenyalar com una de les tres-centes entitats sotmeses a vigilància especial i després va liquidar-nos els comptes, és que em sento com la directora més rica, per la solidaritat que hem rebut”. De fet, Oriol Izquierdo (l’anterior director), quan Borràs va acceptar el càrrec i davant la retallada pressupostària d’aquell 2013, li va confessar: “No sé com t’ho faràs”. El camí, per tant, no ha estat fàcil. Oriol Pi de Cabanyes, director de la ILC l’any 1987, explica que “vam recomençar amb una sabata i una espardenya i un pressupost molt precari”. I és així, doncs, com la institució ha après a caminar. Entre adversitats, però amb la millor força del món: la de saber-se acompanyat. Prova d’això és la resposta que han rebut davant la intervenció de l’estat espanyol: una onada de gent ha omplert Barcelona, València i les illes Balears de les postals de la ILC.
Contra la por, ser qui som
Recuperar l’ahir per entendre l’avui sempre és una bona opció. “Espero meravelles a cada cantonada”, el que escrivia Montserrat Abelló i canta Mirna Vilasís pot ser un resum del que entenem com a esperança. Biel Mesquida ho adverteix: “Ser revolucionari vol dir tenir un sentit agut de les dates”, “Quan les coses van mal dades la literatura sempre està a primera línia”. Lluís Puig, conseller de cultura, recorda què és el que ens salva i ens salvarà: “Ens tornen a fer falta cançons, poemes per endreçar les paraules i les idees”.
“Hi ha algú, a l’altra banda, que encara batega”
Ho canten les Kol·lontai (el grup format per Ivette Nadal, Meritxell Gené, Sílvia Comes i Montse Castellà, que com a nom tenen el cognom de la feminista russa Aleksandra Kol·lontai), mentre musiquen fragments del Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig. D’ella proclamen als quatre vents el que ja és un lema: “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”. I citen a qui tenen just al davant, la degana de la ILC, Isabel-Clara Simó: “La literatura no és útil, és un instrument per pensar i sentir. Qui vulgui coses útils que vagi a la ferreteria”. Serà ella mateixa qui, a raig, deixarà clar el missatge i la intenció: “Nosaltres no tenim armes, ni tancs; les nostres porres estan fetes de la matèria dels somnis. Tenim cultura, llibres, cançons, poemes, arguments, intel·ligència”. I si abans l’han citada, ara ella cita Joan Vinyoli: “Soc el gall salvatge […] i m’estarrufo collinflat i danso,/ tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.” Borja Penalba i Mire Vives amb la Cançó de fer camí ens donen els rems d’una barca immensa, i ens asseguren que anirem lluny sense recança, que serem cinc-centes, serem mil. L’actriu Estel Solé, amb la veu, com un puny, traça el recorregut de l’exili recitant un fragment d’Els vençuts, de Xavier Berenguel: “Ens calgué refer una i altra vegada un camí sense camí, entre pedruscalls que ens malmetien els peus”.
Tasca i esperança
La façana del Palau Robert s’omple de reflexions. Atrapo al vol una d’aquelles que no voldria oblidar perquè, d’una manera o altra, ho resumeix tot: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”, de Pompeu Fabra. I qui sap si és això el que caldrà perquè aquests 80 anys un dia en siguin 100. O qui sap si el que avui celebrem és el resultat d’haver avançat a bracet de la memòria i de la voluntat de ser. D’haver cregut que, contra la violència, la millor resistència és la que es recita i es canta. O potser, ha estat més discret: veure com aquell “no sé com t’ho faràs” s’ha convertit, tot d’una, en un ho hem fet.
