Foto: J E Theriot
La ironia era una bona eina per anar pel món. Ens permetia dir coses sense dir-les, però de manera que tothom (o gairebé) les entengués. El gairebé és preceptiu: sempre hi ha un percentatge d’interlocutors que no capten la ironia, que es prenen les frases al peu de la lletra fins i tot quan fas una afirmació literal amb la intenció de donar a entendre el contrari, és a dir, quan recorres a la ironia de diccionari.
La ironia, deia, era una eina al nostre abast. Una eina intel·ligent, amable (no pretén ferir, sinó persuadir) i sofisticada. La ironia requereix un context compartit per emissor i receptor. Res indica a simple vista que una determinada frase sigui irònica: per descodificar-la, hem de conèixer la situació en què s’ha pronunciat.
Avui la tendència a descontextualitzar és imparable. Tu fas una conferència i algú la transformarà a l’acte en una sèrie de tuits aïllats. Una frase irònica convertida en tuit passa a ser una frase que la gent pot caçar al vol i pot interpretar literalment. A sobre, per escrit no podem buscar la complicitat de l’altre amb el to de veu. D’aquí la necessitat d’aclarir que allò és ironia, amb hashtags com ara #ironiamodeon o amb emoticones que piquen l’ullet i et diuen “ep, ho deia en conya, no vull dir el que estàs llegint”. I amb el hashtag o emoticona en qüestió matem l’elegància de la cosa, perquè la ironia és subtil o no és res. Si la fem òbvia, ens la carreguem. Un smiley és un assassí de la ironia: mata amb un somriure.
La desgràcia –què més voldria que dir-ho irònicament– és que ens estem carregant la ironia mentre donem via lliure al sarcasme, que és cruel i explícit i gens autoparòdic. Vaja, que no té ni la meitat de gràcia. El sarcasme s’acosta massa al cinisme, una actitud que menysprea els valors morals i que és la responsable de la majoria de mals del sistema solar. I així ens va.
