Foto: « м Ħ ж »
Em dius que tot és igual, que soc la mateixa d’abans. I jo et dic que no pot ser. Que quatre anys són molts. I si sabessis que. I si haguessis vist com.
Però sí, tens raó, segueixo sent la que es deixa les claus a dins després de tancar. La que agafa l’ascensor a les 19.00, que és exactament quan havíem quedat, i perdona, però és que m’he encantat llegint no-sé-què. La que capgira els papers quan veu que algú s’ha apropat massa a la ferida, i no te n’adonaràs, però la que pregunta torno a ser jo. La que és capaç d’ordenar la vida dels altres, però no la seva. La que riu sola pel supermercat recordant qualsevol conya feta amb enginy. La que viu l’amor i el dolor i tot a raig, fins a no poder més. La que pel carrer se li torça el peu dret i gairebé es fot de lloros, de debò, perquè el seu cap està a cent quilòmetres de l’asfalt que trepitja. La que, potser per prudència o per no saber tocar el món amb prou destresa, sovint viu lluny d’on és.
Soc aquella, sí. Però, com t’ho diria, també soc una altra. La que ara necessita comptar fins a tres per dir t’estimo –i en veu baixa, no fos cas que–. La que sap que cada paraula té un significat i una conseqüència. La que ja no s’enamora de la pell, sinó de la intel·ligència. La que es deixaria seduir per algú que parlés molt bé. La que ara veu d’una hora lluny les ungles dels monstres. I tot i això, tampoc els esquiva tots. Soc, a diferència d’abans, la que desconfia per saber la veritat. La que gosa tremolar en veu alta. La que prefereix amagar-se entre parèntesis que obrir-se pas entre majúscules. La que agafa un avió sola per anar a un país nou, però necessita saber on dormirà i a quina hora haurà de deixar l’habitació. La que comença a voler coses per sempre, tot i haver vist de prop que existeix el punt final.
Em dius que tot és igual. I, estimat, en el fons, agraeixo que la vida no ens canviï del tot.
