Foto: Arttetetra
Enmig de tot aquest caos ha fet dos mesos dels atemptats de Barcelona, se m’ha mort una altra planta, m’han cridat algunes coses pel carrer, he vist l’Angela Davis i he acabat de llegir, finalment, la Teoria King Kong de la Despentes. I no he pogut deixar-hi espai perquè hi ha coses més importants, ara. Ja ho va dir la Jenn Díaz: Això ara no toca, nena.
Però i què, si no toca. Vosaltres ens toqueu sempre i això sí que no hauria de tocar. Així que mira, hem decidit que sí. No volem callar més, que ja n’hi ha prou d’aguantar agressions i callar-les des de la vergonya, per por de ser qüestionades, deslegitimitzades, frivolitzades o pel “potser no se n’ha adonat, potser no ho volia fer, potser…” Tant potser-potser que fa anys que les aguantem. I no parlo de mi només, que en tinc vint-i-pocs, sinó de mi i de les meves germanes, la meva mare, les meves àvies, totes les meves companyes i l’Angelina Jolie, Anna Paquin, Björk, Cara Delevigne, Lady Gaga i moltes dones silenciades i invisibilitzades per gènere, classe i raça.
Hollywood ha explotat i les xarxes s’estan incendiant de #MeToo, #JoTambé, #EuTambém, #YoTambién, #MoiAussi per denunciar els depredadors sexuals, que es veuen emparats pel sistema patriarcal, masclista i capitalista. El moviment torna com un bumerang deu anys més tard que Tarana Burke, una activista afroamericana, l’impulsés. Parlem de Woody Allen, Harvey Weinstein, Marlon Brando, Bernardo Bertolucci, Lars Von Trier, Bill Cosby, Jimmy Savile o R. Kelly, però també de tots els homes que a Catalunya continueu estant en posicions de poder. I és que a hores d’ara el poder econòmic i social encara es tradueix en poder sexual. Parlem de directors, de grans empresaris, de professors, de músics, de companys de feina, de familiars, que sou intocables. Perquè els homes no us denuncieu entre vosaltres, només faltaria!, qui vol perdre privilegis? (I és que encara ho continuem pensant en aquests termes: els de perdre.)
Aquest moviment m’ha fet pensar en les agressions que he patit –donar-los més espai, reconèixer-les com a tal (algunes que m’havien passat per alt, de tan normalitzades), esmentar-les. M’ha recordat, per si ho havia oblidat, que no estic sola, que no són casos aïllats com ens voleu fer creure. Nosaltres sí que les volem col·lectivitzar, i ens escoltem i ens creiem, perquè una agressió sexual no es qüestiona mai.
El #Jotambé obre la caixa de Pandora: qui legitima una agressió sexual? Què és una agressió sexual? Encara ens costa detectar-les, perquè ningú no les legitima, i això vol dir que no compten. Les agressions sexuals són les violacions, els tocaments no consentits, que es masturbin davant teu, que es refreguin amb el teu cos però també l’assetjament verbal, i poden prendre mil i una formes. Una agressió comença quan una persona se sent agredida, i m’hi he sentit tantes vegades que no acabaria mai la llista: a la feina, al carrer, a la universitat, amb amics.
Però aquesta campanya és, també, per i per a vosaltres. Per demostrar-vos –a vosaltres, perquè nosaltres ja ho sabem– que totes les dones patim assetjament sexual, a veure si us ho comenceu a prendre en sèrio. Que la culpa de les agressions sexuals és de qui les cometen. Recordem que, darrere de cada supervivent, hi ha un agressor.
Deixeu d’agredir-nos sexualment, físicament, verbalment i psicològicament. Deixeu de silenciar-nos. I sobretot, deixeu d’encobrir-vos. Comenceu a qüestionar-vos aquesta masculinitat hegemònica i deixeu de fer veure que no ho veieu. Nosaltres ja estem parlant, escolteu-nos i comenceu a prendre responsabilitats d’una vegada. Perquè si en som tantes vol dir que en sou molts.
3
0
