La vida té vida pròpia

Silencis

Vaig perdre quinze quilos aquell curs, d'estrès i de ganes de fer-me invisible

| 20/10/2017 a les 12:48h
Especial: La vida té vida pròpia
Arxivat a: Cambres pròpies, La vida té vida pròpia

Foto: Barbara W.


Quan tenia tretze anys, em vaig enamorar d'una nena de l'escola. Llavors no era com ara, suposo que no cal ni dir-ho. No podia parlar-ne amb ningú. El desfici es va fer tan intens que aviat vaig necessitar una vàlvula per desfogar-me. En aquells campaments de l'escola, la llibreta que amagava al fons de la motxilla estava atapeïda de tots els silencis que havia anat amuntegant durant mesos al pati i a les aules. La lletra, petitíssima, com la del pare, em suggeria la ingènua il·lusió que el meu secret era encara més inaccessible.

Un matí vaig trobar la motxilla remenada i la llibreta oberta. I a l'hora de dinar, els ulls tèrbols i burletes d'aquella companya de classe.

S'escamparen aviat els xiuxiuejos malèvols als passadissos de l'escola. Una amiga em vingué a trobar, esverada, el rostre desencaixat: m'han dit que ets... aquella va dient pertot arreu que ets... no és veritat, oi?, digue'm que no és veritat!

Em vaig negar com Pere abans de cantar el gall, no tres, sinó deu, cent, vint mil vegades. Al balcó de casa, vaig cremar la llibreta pàgina per pàgina. Se m'enfilava el pànic des de la panxa fins al coll i s'aturava allà, asfixiant-me. La vergonya no em deixava respirar. Vaig decidir que no tornaria mai més a l'escola. Se'm va passar pel cap tirar-me pel balcó. Però no vaig tenir valor per fer ni una cosa ni l'altra.

Vaig deixar d'escriure, és clar. També vaig pensar que podria deixar de sentir. Anava a classe mirant a terra per no veure com em miraven, em capbussava en els llibres per no sentir els murmuris, no parlava amb ningú per por que m'interroguessin, de bona o de mala fe. Vaig perdre quinze quilos aquell curs, d'estrès i de ganes de fer-me invisible. I a poc a poc es van anar desfent els xiuxiuejos, unes enraonies en van substituir d'altres, i al capdavall es van oblidar de mi.

En l'última entrevista de feina, mentre m'esperava asseguda en una cadira al costat dels ascensors, la vaig veure sortir d'un despatx. No havia canviat gens. Tenia la mateixa mirada tèrbola, la mateixa manera agressiva de caminar. Es va quedar paralitzada quan vaig saludar-la dient-ne el nom i el cognom. No em reconeixia. Va empassar saliva. Has canviat molt, va dir, i em vaig tornar a veure amb tretze anys, ensorrada per la vergonya i la humiliació, defugint-la quan la veia venir pels passadissos, odiant-la també profundament, amb una ràbia insana. I tant, que havia canviat.

Ara ni l'odiava ni m'avergonyia de res. Fins i tot em vaig oblidar dels nervis de l'entrevista: Si m'agafen potser treballarem juntes, li vaig dir, però es va afanyar a contestar que ella només era allà cobrint una baixa curta. També es va afanyar a acabar la conversa, sense mirar-me als ulls, i va fer mutis per l'escala tan aviat com va poder.

Em van agafar. A la feina, vull dir. No l'he tornada a veure. Tampoc no he tornat a avergonyir-me, ni a odiar, ni a mastegar silencis que enverinen l'ànima. Callo només quan vull, i només cremo els escrits quan ja no em serveixen per explicar-me.



* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
16/11/2017
Imatge il·lustrativa
10/11/2017
Imatge il·lustrativa
27/10/2017

COMENTARIS

una companya d'escola
Teresa Costa-Gramunt, 21/10/2017 a les 22:14
+12
-0
Més enrere encara, en el temps. Una companya de classe -teníem 13 anys- es va enamorar de mi, ho veia per la manera com em mirava. Les companyes li tenien l'ull posat i malparlaven d'ella: és... Vaig defensar-la amb tota la meva ànima, i això que encara no sabia què defensava perquè no sabia res de res. Hi he pensat moltes vegades. Desitjo de tot cor que aquella noia hagi sigut feliç, amb tota l'ànima, ara que sé una mica més de sentiments.
Les mirades tèrboles i burletes
Anònim, 22/10/2017 a les 09:01
+2
-0
Em sembla, és una sensació - o potser un desig de revenja, ves a saber- que aquelles mirades tèrboles i burletes dècades després han dut a qui les poseeixen a vides on tot es mesura per poder o per sometiment, i en les que troben a faltar amor, caliu, pau, calma i sinceritat. Només pensant això aconsegueixo ignorar l'angoixa i la pena del rebuig que torna com si fos ahir cada cop que recordo els ulls (jo els veia burletes i tèrbols) d'aquells infants cruels que rebutjaven la diferència, del tipus que fos. El mal va ser intens, però forma part essencial de mi mateixa, i crec que, al final, m'ha fet millor, malgrat em va robar l'alegria de viure com un infant.
Tan se val de qui t'enamoris
Anònim, 22/10/2017 a les 19:01
+3
-1
Tan se val de qui t'enamoris a l'escola si tú no ets un valor a l'alça. Potser, tant de bó sigui així, ara que vivim en una societat més plural i diversa, fins i tot els enamoraments adolescents són també més plurals i diversos, però jo vinc d'una época en què si eres tímida, o grossa o massa baixa o massa alta o massa llesta o simplement no eres "popular" pel motiu que fos, no tenies dret a enamorar-te de ningú i molt menys d'algú que si que ho era.
Mai he sentit tanta solitud i inseguretat com en la meva adolescència. Per sort madurem i guanyem confiança i el menyspreu que vam rebre durant aquells anys ens serveix ara per a donar als nostres fills tota l'autoestima que nosaltres no vam tenir.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La novel·la de Marc Artigau ha sigut guardonada amb el Premi Josep Pla 2019
Imatge il·lustrativa
Vic anticipa la diada convidant una quarantena d'escriptors i il·lustradors
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza una festa per apropar dues ciències a tots els públics
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural ofereix activitats en família per gaudir i aprendre durant els dies de vacances
Imatge il·lustrativa
Revivim el capítol de la sèrie en què arriba l'estiu en forma de musical
Imatge il·lustrativa
Una curt animat sobre la lluita per mantenir-nos desperts
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»
Imatge il·lustrativa
Katharine Hepburn llegeix la nota que va escriure a l'actor 18 anys després de la seva mort