Taller d'escriptura

La serra

Decideix que avui tampoc no traurà l’entrepà que duu a la motxilla quan sigui l’hora del pati

| 28/10/2017 a les 23:37h
Arxivat a: Cambres pròpies, conte

Foto: Alexander Knoch

 

 

Hi ha nenes que cada matí arrosseguen cossos mastodòntics cap a l’escola. Algunes van amb l’estómac fet una boleta en espera del primer insult de la jornada. Van soles, a vegades per parelles, i tenen per costum clavar els ulls a terra si no és que els toca travessar el carrer. A cada passa, se saben convenientment jutjades per habitar aquestes carns que, segons els han dit, només poden ser fruit de la ganduleria i la manca de control.

Ella s’atura al semàfor. Uns ulls petits i solcats d’arrugues la sentencien per sempre, sense pietat. I, aleshores, decideix que avui tampoc no traurà l’entrepà que duu a la motxilla quan sigui l’hora del pati. Que potser així es farà invisible durant una estoneta, fins que el so de la sirena li permeti tornar a seure en aquella cadira verda que se li clava a les cuixes fins a deixar-li un sec rosat.

Quan arriba a casa, deixa caure la motxilla de floretes i s’estira al seu llit. Fa un cop d’ull al mirall de l’armari però és prou ràpida per esquivar-ne el reflex quan hi intueix un embalum que no està disposada a acceptar. I, mentre mira al sostre, pensa que potser no ha estat un mal dia. Només l’han insultat la Rosalia de la seva classe i el Marc Ibáñez de cinquè. I la professora d’educació física no li ha preguntat si ja menja verdura i amanida davant de tota la classe i avui, que ha tocat volei, no ha ensopegat ni un sol cop. A les dutxes ara ja ha après a quedar-se l’última i, quan la resta pugen, ella es passa aigua per sobre i es vesteix d’una revolada mentre va gotejant. Té gana. Però ja no vol més pomes per berenar.

La mare aparca en doble fila i ella baixa esbufegant del cotxe just davant del nou gimnàs. La nina de plàstic de l’entrada li fa un somriure tort mentre la repassa. Ella vol córrer i s’encalla amb la bossa a la barra giratòria que li dóna llum verda per entrar. Després de canviar-se ja està tota suada. Evita tots els miralls del vestuari i puja les escales eternes per anar a la classe de ball. Dues senyores la saluden i li diuen maca i ella sospira mentre es col·loca en el seu raconet habitual. On ningú no la miri, on els miralls que tot ho veuen no la puguin ensenyar. La música li batega a les orelles i per uns instants oblida que té els dos genolls a punt de claudicar. Ballant és molt més àgil del que s’imagina. Sua dos litres de tristesa, un litre de fracàs i quatre gotetes de dignitat. Quan surt a fora respira i amb els ulls busca el cotxe blau dels pares que té una llum fosa a la part del davant.

La veu de la mare anuncia que ja és fosc i que encara no sap ni què soparan. No la mira ni una vegada. Ella, que és l’única per qui es deixaria mirar. Ensorrada en el seient del cotxe, prova d’imaginar-se dins el cos esvelt de la Rosalia. I també intenta endevinar la seva mare dins del cos d’aquella senyora tan elegant. I les veu mentre sopen, la Rosalia i la seva mare, menjant fulles d’enciam i pomes verdes, desplaçant-se ingràvides per aquella casa tan bonica mentre no deixen de riure ni un instant. Davant l’ascensor la mare la reülla i li assenyala les escales. Ella s’entreté a comptar les rajoles que l’envolten i creua els dits de la mà dreta per continuar esperant.

A quarts de deu seuen a taula totes dues. El pare fa estona que ha sopat mentre mirava la tele assegut al sofà. Al plat: dos frankfurts, una muntanya de patates i mil excuses. Perquè ella ja sap que si la mare l’ha d’acompanyar i recollir del gimnàs no té temps per a res i menys per anar a comprar. I ara sí que voldria la poma, i una amanida, i fins i tot es menjaria un tall de lluç sense arrebossar. Però si no es menja el que té al davant la mare s’enfadarà encara més i a la nit tindrà gana i s’haurà d’aixecar a buscar pa. I mastega a poc a poc al principi, però després s’embala i ja no es pot aturar. Sap que la mare la mira, amb aquella cara que ella no sap si és de pena, d’angúnia o només és que està cansada de tot plegat.

Es renta les dents, escup i finalment apuja la mirada. Aquest cop no s’ha recordat d’escapar. I pensa que si ella s’acabés al coll seria una nena bonica o que, si més no, gairebé seria una nena normal. I que, si no tingués cos, a la classe s’atreviria a parlar en veu alta. I que la mare estaria contenta i, de tant en tant, segur que la voldria mirar. I que, si només fos un cap, fins i tot el pare seuria a la taula a sopar amb elles algun dia. I que la Rosalia ja no l’hauria d’insultar tant. I es fica al llit i s’imagina una serra. Una serra enorme per salvar-la dels seus pecats.

COMENTARIS

La serra
Anònim, 30/10/2017 a les 22:11
+3
-0
Una historia molt bonica i trista a la vegada
Que ben escrita m,ha arribat al cor!
Felicitats Laia
La Serra
Anònim, 30/10/2017 a les 23:36
+3
-0
Laia, m’has deixat amb un nus a la gola..., un cop més em sorprens amb les teves paraules tant sinceres i plenes, en aquest cas, de la maleida realitat
Molta tristor
Felicitats guapa!
La Serra
Tre, 31/10/2017 a les 18:55
+3
-0
Molt maco el conte,Laia,una abrçada gran persona i gran escriptora!
Gràcies
Anònim, 03/11/2017 a les 01:10
+1
-0
Molt bon text! M'ha fet pensar molt. Som nosaltres els que jutgem sense parar a pensar!
La serra
Anònim, 04/11/2017 a les 10:20
+1
-0
Enhorabona pel relat. Has lograt que al llegir-lo ens posem dins l'ànima de molta gent que pateix en silenci. I això no és gens fàcil. Felicitats!
Desaperçabuda
Anònim, 26/10/2018 a les 22:46
+1
-0
Jo també vaig ser una nena grasa, atemorida pels insults dels companys de classe. I, malgrat el pas del temps continuo sense alçar la veu i continuo amb la mirada baixa, sempre mirant a terra per a pasar desaperçabuda.
Preciós relat.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència