Avui veig tan plens els braços
i tan buides les mans,
ara sento per allà on passo
com creix el desengany.
Si et va bé, Sopa de Cabra.
Foto: Chiara Cremaschi
Et diria ara. Aquí. Si et va bé. Vine. O millor et faria un whatsapp d’aquella manera amb què ho acabaries endevinant. I llavors, potser, qui sap.
T’ho diria si no existís el Però. El que si escric en majúscules, deu ser perquè m’ocupa un tros massa gran entre la gola i la veu i els dits. Entre els records i les excuses. I diguem-ho clar: entre la por que m’ha crescut, per dins, com si fos una heura vella que no sap trobar el sol (o, sense saber-ho, s’ha cansat de buscar-lo).
I tanmateix enyoro, així d’amagat, el que no he tingut mai. O el que si he pensat que era meu és perquè ho he imaginat. (La pell, el coll, el llit). I de tant voler-ho, entre secrets, m’he cregut que ja em pertanyia una mica aquell no-res. Però, saps? Només quan el buit és buit i la veritat és veritat, sé que visc de mentides. De fum. D’un ningú fet a mida.
Però quan l’heura s’oblidi de créixer, alguna part de mi potser gosarà escriure ara. Aquí. Si et va bé. Vine.