Tast editorial

Concursos literaris

Si l'escriptor insisteix, tard o d'hora li tocarà el seu torn

Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, literatura, Ramon Folch i Camarasa, La campana
Ramon Folch i Camarasa va néixer a Barcelona el 30 d'octubre del 1926 i va morir a Mollet del Vallès el 2 de gener del 2019. Llegim un fragment del Manual del perfecte escriptor mediocre (Edicions La Campana), el llibre amb què va guanyar el premi Pere Quart d'Humor i Sàtira 1991.
 

Foto: Magda K

 
Els concursos literaris en general des dels Jocs Florals de poble fins als grans premis de novel·la, teatre, poesia, etc.– són el tema d'un debat inacabable: són útils o no? Són honrats els jurats, o no? O de vegades sí i de vegades no?

És una altra de les preguntes que et solen fer quan has guanyat un premi. Perquè –cal dir-ho per consol i esperança de tots els escriptors mediocres– qualsevol escriptor mediocre, i encara més si ho és perfectament, pot aspirar a guanyar qualsevol –tots, gosaria dir– premi literari sense que hagi de ser forçosament parent o amic dels membres del jurat.

N'hi ha prou que els autors genials no hi hagin concorregut en aquella convocatòria i que els altres autors mediocres no hagin encertat amb l'obra que han enviat a concurs
.

Fins i tot, gràcies a l'alquímia del sistema de votació, un escriptor mediocre pot guanyar un premi al qual aspiren dos escriptors genials; si els membres del jurat es divideixen en dos grups entestats cada un a fer guanyar el seu autor genial, votaran sempre en primer lloc el seu favorit i, en segon lloc, no pas el favorit de l'altre grup sinó el menys pitjor dels mediocres, el qual, d'aquesta manera, pot aplegar el doble de vots que cada un dels genials.

Quan em demanen què penso dels concursos literaris se m'acudeixen invariablement dues coses. La primera, que potser no té gaire relació amb els concursos, però sí amb el fet que et demanin una opinió, és aquell acudit tan vell d'una tertúlia on es discutien els mèrits i els demèrits de la monumental Sagrada Família d'en Gaudí; un dels tertulians, que havia estat pesant figues durant el debat, fou interrogat bruscament. "I tu què en penses?" "De què?", féu l'interpel·lat, baixant de l'hort. "De la Sagrada Família, home!". "Ah, bona gent, bona gent", respongué l'home sense parpellejar.

La segona cosa que penso i de vegades confesso sincerament és que sense els concursos jo no hauria passat mai de l'anonimat més absolut.

L'autor d'aquest manual ha estat sempre, és, i serà incapaç d'anar amb una obra seva sota el braç a oferir-la a un editor o un empresari de teatre. Ni tan sols no s'ha vist mai amb cor, ni s'hi veu, ni s'hi veurà, d'enviar-los la seva obra per correu. Qualsevol d'aquestes gestions sol provocar tard o d'hora –més aviat tard– una resposta d'aquest estil: "Ens sap molt de greu haver-vos de comunicar que, malgrat els indiscutibles mèrits de la vostra obra, els nostres plans editorials –o la nostra programació de la temporada– ens impedeixen de prendre-la en consideració. Tot agraint la vostra atenció, etc., etc."

Als tímids i curts de mena, el concurs els estalvia tot això. Envies l'obra per correu o per un propi i durant un mes o dos pots somiar tantes truites com vulguis. A l'hora del veredicte –i encara més si el concurs és a plica tancada o si has enviat l'obra amb pseudònim–, si has tingut la desgràcia de no haver suscitat, malgrat tot el teu talent literari, ni un sol vot, ni el públic ni els veïns de la teva escala s'assabenten del teu fracàs. T'empasses la gota de fel, ben embolcallada en una escollida composició de lenitius i edulcorants ("La deuen haver trobat massa forta", "Aquest any hi han enviat els millors", "El premiat és cosí germà d'una tia del president del jurat", etc) i a esperar la propera convocatòria. 

El lema, la consigna de l'escriptor mediocre perfecte ha de ser "Perseverança i tornem-hi". Si l'escriptor insisteix, tard o d'hora li tocarà el seu torn. Sense dir-ne el nom, puc parlar d'un col·lega que s'emportà el premi de narracions Víctor Català la cinquena vegada que hi "tirava"! El jurat devia decidir que donar-li el premi era l'única manera de no haver d'empassar-se cada any un llibre de contes del tossut concursant. 

 

Foto: Santi Gomà

 





Manual del perfecte escriptor mediocre


© Ramon Folch i Camarasa
© d'aquesta edició: Edicions La Campana, 1991

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions