Foto: Isabel Cortés Úbeda
T’aixeques. Del prestatge de la biblioteca agafes un llibre grandiós de biologia. I a sobre, en anglès. Llegeixes una paraula de les complicades, de les que t’agraden. La ressegueixes amb el dit lletra per lletra, com t’ho van ensenyar a l’escola on et van enviar mentre t’intentaven trobar l’etiqueta: retard, ah no, autisme, ara sí: Asperger. T’encalles amb la te, saltant-te la ena, fins que pronuncies un mitochondria mig coix. Memoritzes el que creus que és el més difícil, i llavors em demanes que t’ho pregunti. I tu orgullós m’ho expliques. I jo orgullosa t’escolto.
Però tanques el llibre de cop.
Tots m’han avançat i he perdut el tren i mai de la vida podré ser metge, no?
Callo. Moc els llavis però no dic res. Miro cap a terra. Deixo un sí, és clar que sí que podràs. Però has d’estudiar molt, eh? (Per què coi t’he respost això?). Sé que tu m’aguantes la mirada. Ho noto. Els teus ulls, que ho entenen tot a mitges i on sempre t’amagues tot sencer, necessiten passar comptes amb el món. I jo, Jaume, soc massa covarda per dir les coses pel seu nom. I saps, germà? Encara no sé trobar la manera de salvar-te de tants murs, de tants noos, de tantes paraules llargues.
T’explicaria que un dia vaig llegir una vinyeta que deia que “les persones que sempre diuen la veritat sense tenir en compte el mal que puguin fer als altres són idiotes”. Que ho vaig pensar l’altre dia quan la x em va demanar que digués que a x que li queda fatal el cabell curt. O quan jo creia que tenia el dret de dir a x que amb aquella sobredosi d’ego estava fent el ridícul.
La teva lluita, estimat, és la de ser. Com la meva, com la de tots. I tu agafes el llibre més gran i difícil del món per combatre-la. I jo em posaria al teu costat i li preguntaria a la vida quanta veritat podem suportar. Però saps? Ella tampoc sabria aguantar-nos la mirada.
5
1
