Crònica

La força de la gent

Li faig saber que ens estem relaxant i que acaba d’arribar a un taller de pau

| 01/11/2017 a les 10:06h
Especial: Crònica
Arxivat a: Cambres pròpies, crònica, En peu de pau, Resistència pacífica

Foto: Jordi Borràs


Cinquanta persones seuen en cercle quan entro a la sala. De vint a vuitanta anys, diria, a cop d’ull. Sec en una de les dues úniques cadires buides i juntes, prop de la porta. Membres de l’ANC de Terrassa ens presenten els conductors del taller: dos senyors que no són joves, però amb més vitalitat al gest i a la mirada que molts que ho són. Anem bé, penso. Els presenten dient que saben de resistència pacífica des que la van practicar com a objectors de consciència, contra el servei militar obligatori. Van passar per la presó. Ja no anem tan bé, penso. Però em connecta amb ells l’agraïment. Els dec no haver hagut de passar per la caserna, a canvi d'ensulfatar el camp de futbol i endreçar la biblioteca d’un petit poble del Bages. Van desobeir la llei per mostrar que en calia una de nova. Gràcies, sempre.
 
Comencem. Són dies de molta tensió, diuen, i a fe que tenen raó. El primer que cal per fer defensa pacífica és estar relaxat. Ens proposen uns exercicis de respiració, asseguts i en silenci. Mentre els fem, sento la porta que s’obre darrere meu i entra una dona queixant-se en veu alta. Ningú s’hi adreça, ens estem relaxant. S’asseu al meu costat protestant per un canvi de lloc de l’activitat que ningú li ha comunicat. Detecto violència a les seves paraules. Li faig saber que ens estem relaxant i que acaba d’arribar a un taller de pau. Cal que respiri profundament i en silenci. Respirar? Prou que ho faig, que no veus com esbufego, del tip de córrer que m’he fet. Patapam.
 
Ja relaxats, fins i tot la dona de la meva dreta, escoltem les explicacions dels experts. N’hi ha que agafen apunts. Ens parlen de la força que té la resistència pacífica, d’un silenci de nit, al pati de la presó de Cadis, després d’un recompte i un rompan filas, que aconsegueix que portin a urgències un pres que fa hores que pateix un atac de pedres al ronyó. Ens parlen de la importància de conservar la calma, de sentir-se part del grup, de no provocar, d’intentar sempre el diàleg. També d’aspectes pràctics com treure’s les ulleres, els que en porten, portar roba de màniga llarga i còmoda, situar davant els que són més grans i forts, etcètera. Algú pregunta si podem portar casc i ens diuen que no, ni de bicicleta. I una boina o una barretina amb un tou de llana a dins? La intel·ligència col·lectiva comença a treure el cap.
 
Passem a la pràctica. Proposen tres grups: els resistents, els observadors i els policies. Ningú vol ser policia. Només un parell de dones s’hi ofereixen, amb la condició de posar-se a les ordres del Major Trapero. Això, això, diuen altres. A contracor alguns ens fem polis. Els resistents i els observadors tenen un expert que els assessora, els polis no. Per sort, un dels nostres sembla que hagi fet la mili o oposicions a mosso i ens instrueix amb traça. Les porres seran un diari partidari de mantenir l’stato quo molt gran i força gruixut, enrotllat. Això no és una porra, és una arma de destrucció massiva, faig broma, fàcil, entre els meus. Entrarem formant, picant fort a terra i amb la cara severa dels que respecten i fan complir la llei, pel bé de tots, malgrat els efectes col·laterals. La nostra missió és accedir a l’escenari, on potser hi ha el que hem vingut a buscar.
 
Entrem a la sala en formació de quatre per quatre. Veiem una pinya de gent asseguda a terra, davant de l’escenari. Ens aturem molt a prop i el nostre portaveu els fa saber que hem de passar. Els convidem a marxar, altrament farem ús de la força, proporcionada, és clar. El seu portaveu ens demana que ens identifiquem i si tenim ordre judicial. Molt civilitzat tot. Comença el joc d’arrencar cebes. Els ceballots de davant pesen i els de segona fila tenen uns braços forts que els abracen per la cintura. Malgrat tot, els polis ens en sortim i arribem a l’escenari. Mentrestant, els observadors han disparat amb els seus mòbils i tenen imatges de tot. Fi del simulacre. Em recorda els d’incendi que hem fet a la feina. Sembla ben fàcil.
 
Tornem a seure per posar en comú l’experiència i treure’n conclusions. Els polis opinem que no és fàcil arrencar cebes. Cal ser, per anar bé, quatre, per a un sol resistent, però ho diem polis de mentida que tenien davant resistents de debò. Els resistents parlen de la necessitat de sentir-se pinya. Pregunten què han de fer mentre hi són. Es parla de cantar junts, que ajuda a sentir-te part del grup, a respirar millor i a combatre la por. Cal pensar un repertori que no exciti massa els polis i que tothom conegui. No és tan fàcil. Els observadors parlen dels llocs des d’on prendre imatges. De tecnologies possibles i sistemes de gravació ja preparats. Portarem dos mòbils, tots en tenim un de vell a casa. Si la poli ens el pren, donarem el vell i seguirem gravant amb el nou. Visca la intel·ligència col·lectiva, ara ja desfermada.
 
Agraïm als experts el taller i sortim. Camino de pressa, que potser l’Helena ja és a casa, mentre penso. El secret és en el número: els resistents poden guanyar si són molts. Somric. Imagino tot de gent a Madrid asseguts en gabinet de crisi al voltant d’una taula amb el problema catalan com a plat únic. Miren d’imaginar què deu estar fent l’adversari. Per més llestos que siguin, mai podran endevinar les dues hores que acabo de viure. Hi ha partit. Somric, en peu de pau.
 

COMENTARIS

GENIAL
AnònimLourdes, 01/11/2017 a les 12:20
+2
-0
ESTIC D'ACORD.
Consciència de grup i de país
Virgili, 01/11/2017 a les 22:03
+0
-0
Molt ben narrat! Em fa feliç saber que hi ha persones com les del curs que ens expliques. Intel.ligència col.lectiva i generositat.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència