Finals dels anys seixanta, principis dels setanta. Les bandes manen a Nova York. “No tenies elecció, havies de formar part d’una o altra”, ens diuen des del documental Rubble Kings, un dels plats del cicle de música negra Say it loud. Tenien diferents rangs de lideratge i normatives internes. Es basaven en la violència i el territorialisme i vivien dins d’un ambient ultramasculinitzat. Carrers que no podies creuar, pallisses per als novells, caçadores texanes amb l’estampa del teu grup.
Dos dels líders de Ghetto Brothers, Karate Charlie i Yellow Benjy, ens expliquen com ho van viure. Dominaven, juntament amb Black Benjy, aquesta banda del Bronx, de molta influència. Però Black Benjy va ser assassinat mentre intentava mediar per la pau i aquest va ser, sens dubte, el moment més crític de la banda.
La història té un final inesperat: sorprenentment, aquest caldo de cultiu va acabar portant al tractat de pau entre bandes més important del Bronx i, més endavant, al naixement de la cultura hip-hop.
“Ens ho passàvem bé i vam trobar la manera de mostrar al món que existíem”. Ghetto Brothers va passar a ser un grup de música, l’estètica va canviar, l’estil va passar a ser el més important. L’autoestima va créixer també entre els antics membres de les bandes. “Ens vam adonar que érem capaços de fer coses, a part de pegar-nos”.
Rubble Kings ens convida a creure en el poder de la gent, en la cultura. En els finals feliços dels contes. Imagineu-vos que la música amansís tot tipus de fera, que les revolucions fossin sempre pacífiques.
«Rubble Kings».
