Pintura

Picasso enamorat

El museu del pintor mostra com l'artista va redescobrir Barcelona fa un segle

| 04/11/2017 a les 22:40h
Arxivat a: Passadís, pintura

Foto: Museu Picasso


 
Barcelona, principis del segle XX. A Picasso li cauen males crítiques pels decorats cubistes de Parade, els avantguardistes l'acusen de tornar-se classicot, hi ha vaga general, fa boira el dia que ell puja al Tibidabo, però i què? Està enamorat de l'Olga Khokhlova, què importa res? Al Museu Picasso, una exposició ens ho explica fins al 28 de gener.
 
Tenim un any: 1917. Una ciutat: la Barcelona que acull els grans artistes que fugen de la guerra europea. Una celebritat: Picasso, que hi fa una estada de sis mesos, ja reconegut internacionalment com a inventor del cubisme. I, sobretot, tenim una història d'amor i, sigui dit de passada, un dels qui ho sap és en Raimon. Sí, el músic. Fa uns dies, enmig del context polític, alguna veu malèfica, de mestretites acusador, es preguntava a twitter on era Raimon, i a Catorze en tenim la resposta. Si més no, dijous al matí el de la cara al vent era a les sales del Picasso, alimentant-se d'art. 
 
Però tornem a la història d'amor, que és el que ens interessa, més que res perquè la comissària Malén Gual, a partir del material aplegat, ens ho ha fet interessant. Tot va començar l'octubre del 1915, quan la pintora Valentine Gross va engrescar-se amb la idea, junt amb el compositor Erik Satie i l'escriptor Jean Cocteau, de crear una peça per als reconeguts Ballets Russos de Serge Diaghilev. Es tractava, com sempre, de capgirar-ho tot. Per acabar-ho de fer més explosiu, no se'ls va acudir res més que proposar a Picasso que s'encarregués del vestuari i els decorats. El resultat va ser Parade, un autèntic fracàs de crítica i públic, i la gènesi de la història d'amor entre Pau Picasso i Olga Khokhlova, l'aristocràtica ballarina que acabaria sent la seva dona.
 
Parade es va estrenar a París, va anar a Madrid i a Barcelona, i arreu només va agradar als de la corda de Picasso i companyia: Torres-García va ser dels que en van escriure bé. En canvi, Robert Delaunay ho va trobar un muntatge histèric. La resta de públic no sabia si riure o plorar, sobretot quan sortia el cavall cubista que havia ideat Picasso o sentien la música de Satie, amb sons extrets de la realitat. Surrealistes! Per cert, els més avantguardistes ja estaven una mica mosques perquè acusaven Picasso d'estar tornant al classicisme, però el mateix Delaunay, l'any següent, va fer un retrat ben clàssic de Massine. Tenint en compte que Massine era el coreògraf del "muntatge histèric", entenem la seva cara de pal. Ho podeu comprovar a l'exposició.
 
A Picasso, però, ja li podien anar dient que Parade no tirava. Ell estava content, ell estava enamorat. La seva estimada, a qui retrata amb mantellina, a qui passeja per la Rambla, a qui presenta a la família, no va viatjar amb el ballet a la gira per Sud-amèrica, sinó que va restar amb ell, a Barcelona, esperant que s'arreglessin els seus papers per poder viatjar a París a començar una nova vida.
 
La parella es va dedicar a aprofitar l'estada per fer el turista, que és el que es fa a Barcelona quan un no és o, en el cas de Picasso, ja no és, barceloní. Els veiem al balcó de l'hotel, passejant pel Tibidabo, fent-se fotos a Colom. A Barcelona, el pintor hi retroba la mare, la germana, els nebots, els bells amics, com Josep Maria Junoy i el pintor Martínez Padilla, que li deixa l'estudi, compra llibretes, va als toros i, naturalment, com sempre, pinta i pinta, experimenta, busca, barreja estils, esbossa quaderns de dibuix, s'omple d'Olga. Redescobreix una Barcelona que ja no té res a veure amb la que va deixar el 1904. Ara té la Via Laietana, Picabia hi fa revistes, Salvat-Papasseit, també, Olga Sacharoff hi pinta, hi ha la Sala Dalmau, les Galeries Laietanes, el Palau de Belles Arts exposa art francès, i enmig de tot això, la convulsió política: quatre alcaldes en un any, Juntes de Defensa, vaga general. Us sona?
 
Han passat 100 anys i aquella Barcelona que va redescobrir el pintor de la mà de la seva enamorada, li fa els honors. Al seu museu no només hi podem veure aquesta exposició dedicada al 1917, sinó una sobre Arthur Cravan, una altra que ens parla dels tallers compartits i una tercera dedicada als retrats que Lucien Clergue va fer al pintor. Són quatre excuses per tornar al Picasso, viatjar en el temps, veure que tot canvia o potser no. Sempre ens quedaran les històries d'amor.
 

Foto: Olga Khokhlova

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord