Foto: Jessica Kennedy
M’explicava una amiga molt amiga meva que l’altre dia a classe uns nens de sis anys li van preguntar què volia dir justícia. “Això ja ho sabeu”. I tots, noooo, nooo, allò que fan els nens quan estan en manada. “Imagineu que us dic, va, que us vaig a comprar l’esmorzar. Podeu escollir entrepà de xocolata o entrepà de formatge. Qui vol entrepà de xocolata? Aixequeu el braç. Un, dos, tres… disset. Qui el vol de formatge? Un, dos, tres, quatre. Val, doncs duré entrepans de formatge per a tots”. Cridòries i entremig de les cridòries, una nena exclama “no és just!”. I la meva amiga: “Veieu com sí que sabeu què és just i què no?”
A vegades se’ns oblida que pel simple fet de ser humans, naixem amb certs valors gairebé, gairebé, adquirits. El sentit de la justícia n’és un. També els passa als simis. I el mateix passa amb la percepció de violència: quan hi ha violència en l’aire, ho notem. Potser si aquells nens de la classe haguessin preguntat acte seguit què volia dir violència, una bona resposta hauria estat “qualsevol cosa que et fa sentir malament”. Perquè és evident que un cop de porra és violència, però no cal anar tan lluny. Hi ha mirades violentes, el sarcasme és violència, també. La llum de gas, el to de veu, el menyspreu i segons com, un entrepà de formatge. Perquè la injustícia, nens, també és violència.
La setmana passada llegia un estudi realitzat per una companyia especialitzada en ciència i investigació (Merck) que afirmava que el 41% de les dones diagnosticades amb esclerosi múltiple se separa o divorcia de la seva parella i que la malaltia impacta de manera important en altres decisions que prenen respecte a la seva vida, relatives a aspectes com l’educació, el desenvolupament professional o les relacions amb els altres. L’informe reflecteix que l’impacte en les pacients femenines amb EM envers els pacients masculins en termes de diagnòstic, manera de vida i relacions personals, cura i ocupació és desproporcionat. Aquest és un tema que m’afecta molt personalment i que, en la meva opinió, no fa més que deixar palesa aquesta violència social un altre cop.
Sobre les dones recau doblement un pes: el pes dels problemes de la vida i el pes de ser dones. Perquè per ser dona s’espera de tu que siguis de certa manera, que tinguis certes virtuts i que facis certes coses, encara que tothom et negui que és així. Ho és. Les dones fan la compra i cuinen, les dones treballen, les dones solucionen problemes amb la mà esquerra. Les dones cuiden els pares, els fills i els marits. Les dones sagnen cada mes, les dones tenen dismenorrees, les dones pareixen. Les dones es queixen poc perquè ho troben tot normal, dins dels paràmetres de la condició femenina. Ara bé, quan són elles les que han de ser cuidades, la societat no sap què fer. Gairebé la meitat, segons aquest estudi, s’acaba separant, cosa que em quadra. Potser, també, és que les dones en aquestes circumstàncies desperten, perquè la dependència i la no-autonomia personal és una altra mena de violència sobre la qual, al meu parer, també cal rebel·lar-se en tanta mesura com es pugui.
Vivim, aquests dies més que mai (aquell mai que només inclou des del dia que vam néixer i fins avui), envoltats d’injustícia i violència. Quan una llei és injusta, el correcte és desobeir, afirmava Mahatma Gandhi. Ens trobem i ens trobarem amb lleis injustes que han fet persones injustes, però també la vida ens posarà davant de situacions injustes i violentes que no haurà escollit ningú. Potser que aquestes lleis injustes de la vida, les intentem contradir també, i buscar la pau, que en algun lloc deu ser.
0
0
