Conte

Montserrat Roig, contra l'oblit

Ho havia llegit en una revista: després dels trenta, les dones fan pudor

El feminisme segons Montserrat Roig

| 10/11/2017 a les 12:32h
Especial: Conte
Arxivat a: Biblioteca, literatura, conte, Montserrat Roig
Montserrat Roig i Fransitorra va néixer el 13 de juny del 1946 a Barcelona i hi morir el 10 de novembre de 1991, amb només 45 anys. Durant aquest temps, el seu llegat periodístic i literari ha navegat entre el record i l'oblit segons com bufa el vent. La recordem i reivindiquem amb el conte Amor i cendres, publicat a la revista Els Marges l'any 1987.
 

Foto: Pilar Aymerich


La Maria no sabia que somniava fins que la Marta no li va explicar els seus somnis. Maria era això que diuen «una dona feliç», és a dir, una dona amable. I els seus somnis eren com les sargantanes que fan becaines, a l'estiu, sota les pedres. La Marta observava la Maria i en sentia pietat, i no sabia com dir-li que la ciutat era estreta i el món ample. Tots els estius, la Marta i el seu home viatjaven cap a paisos de noms estranys. Tornaven carregats amb diapositives i els diumenges a la tarda les ensenyaven als amics. La Marta convidava la Maria i aquesta associava els capvespres amb el gust de la xocolata.

La Maria odiava la xocolata, li recordava les hores llepades de la primera comunió. Preferia el pessigolleig del xampany, begut en copa alta, d'aquestes que fan clinc a l'hora del brindis, però no ho deia a la Marta, ja hem advertit que era una dona amable. La Marta i el seu home contaven a la Maria i el seu home històries de ciutat que es perden dins la selva, de rius intransitables i descoberts pels buscadors d'or, de tombes de marbre rosa i dels paradisos dels morts... La Maria escoltava contes orientals, els quals relaten amors desesperats, naufragis irreversibles i morts fantàstiques. La Marta enraonava amb la Maria, i aquesta sentia com les arrugues se li feien profundes: els seus morts eren massa casolans per a ser narrats.

Després de cada viatge, la Maria trobava que la Marta s'havia fet més bonica, més sàvia, més acabada. Com si un àngel l'hagués construïda de nou, tenia l'alè dels núvols del desert. La Marta embastava poèticament les frases concises del seu home mentre oferia una altra xicra de xocolata a la Maria. La Marta sabia que la Maria detestava la xocolata.

La Maria es rentava deu vegades per dia. Pensava que el seu home ja no la besava perquè feia mala olor. Ho havia llegit en una revista: després dels trenta, les dones fan pudor. Creia que tenia el cos ple de verdet, com si fos una cambra resclosida, on no entrava mai un raig de llum. Potser la mala olor començà el dia en què el metge li va dir que no podia tenir fills. Pensava que la sang que se li escolava tots els mesos era corn la brossa, que no servia per a res, corn la mala olor. Per aquesta raó, també pensava, a casa no hi havia diners ni amor.

Però un dia tot canvià. Va arribar el seu home i li féu un petó al clatell. I, a la Maria, li va desaparèixer el gust embafador de la xocolata. La besà al clatell corn abans i ella sentí una altra vegada un corrent a l'espinada. Se li enravenà el cos, se li endurí la pell. El corrent era suau i enervant alhora. El seu home li va dir, mira, avui dia fins els pobres podem viatjar. Abans de morir, vull veure la terra de les girafes. Li ensenyà un fullet de colors virolats. La Maria hi va veure dos camells que semblava que deien que sí, els ulls corn agulles de cap i el morro carregat de paciència. Fan capcinades, va pensar la Maria. I una altra vegada el corrent a l'espinada i la pell tibant. Després hi va veure els arenys del desert, d'un groc que murmura, els mercats que desperten la por i prometen secrets, els elefants que travessen rius amb lentitud de segles i les mesquites daurades que brillaven corn la vaixella d'una tsarina. L'home de la Maria posa un dit de llet en un punt: anirem aquí, a la reserva del Mont Kenia, a tocar de les terres prohibides. Vull veure les girafes reticulades.

Tot va ser ràpid corn un pensament. L'home de la Maria demana un crèdit, ella empenyorà les joies de l'àvia. Deixà de sentir pena quan ell es girava d'esquena a la nit, el seu cos ja no feia mala olor i les cèl·lules de la tristesa s'apagaren dins del cervell. Pujava les escales corn una núvia i somreia a la caixera del supermercat. La Maria era una dona amb esperança. Mai no havia pensat en les girafes reticulades, fins i tot n'ignorava l'existència. Però ara tenia els somnis de la Marta: somniava en el dia en què deixarien les maletes al rebedor, en el dia en què arribarien carregats de paraules. En les tardes de diumenge, en les copes altes de xampany que fan clinc.

L'home de la Maria es comprà una càmera fotogràfica. Ella un somni de roba interior. Va adquirir dos jocs de calces i sostenidors Christian Dior i una camisa de dormir de color negre, llarga fins als peus i escotada pel darrere. Com si canviés de pell.

Els primers dies del viatge no van deixar records. Tot era nou, passava de pressa, i, per tant, fàcil d'oblidar. Una nit va veure la lluna plena corn un globus d'argent. Va esperar el seu home fins a la matinada, quan les hores són gelades. Però l'espera no era corn abans, feta d'hores mortes. S'ardomí a l'alba, quan la naturalesa ja no badallava. Ell la desvetllà amb suavitat i li acaricià la camisa de seda. Amor meu, li va dir, demà veurem les girafes reticulades.

L'animal els mirava fixament, amb uns ulls corn escletxes, indiferent. L'home de la Maria estava trastornat, mira-la, féu, mira-la bé, que mai més no tornaràs a veure una girafa reticulada. La girafa i la Maria es miraren una estona llarga i silenciosa, els ulls de totes dues en una sola mirada, concentrada, com si meditessin, fins que l'animal no brandà el cap i encetà una marxa cadenciosa. Durant un moment, li sembla que l'animal la comprenia, els seus ulls estrets deien el mot «llàstima». L'home de la Maria s'atabalà, va cridar un negre perquè aturés la girafa, aquest llançà una corda al coll de l'animal i, embriagat, l'home de la Maria pujà a la gropa. El negre li va dir alguna cosa, però l'home de la Maria no sentia res, només cridava a la seva dona que aprofités el moment i li fes una fotografia. No tothom ha estat fotografiat damunt una girafa reticulada, li va dir. La Maria veié el seu home al cim i acluca els ulls per a conservar-ne l'instant. En aquestes, la girafa, lleugera, començà a oscil·lar, després s'encarcarà, tibà el coll dignament i, en acabat, bellugà la gropa per tal de desempallegar-se de l'intrús. La caiguda fou mortal. Va caure com un ninot, sense temps per a l'esglai, les cervicals avariades i a la mirada una promesa de plor. La girafa observà el cel i la Maria mirà a terra: el seu home havia perdut una sabata.

El cònsol de Nairobi va dir a la Maria que era molt car traslladar el cadàver sencer perquè l'agència de viatges no cobria aquesta classe de despeses. Però li oferí una solució: podien incinerar l'infeliç i ella endur-se'n les cendres a casa. Li retornaren l'home dins d'un flascó, amb una etiqueta que duia el nom complet. La Maria comprà una ampolleta de vidre opac i hi traslladà les cendres del mort. Col·locà l'ampolla dins el necesser de les cremes i el sabó de bany. Els del grup l'acompanyaren en el sentiment i li digueren adeu. Però ella havia decidit de continuar, el viatge ja estava pagat. Cada nit posava l'ampolleta al seu costat, gairebé li fregava l'escot de la camisa de dormir de seda. I li explicava tot el que havia vist durant el dia: la dansa de les zebres i la processó dels elefants, com xiulava el vent que venia dels turons prohibits per als blancs, les nits sense estels i les aus irisades que s'alçaven tot fent vols concèntrics fins que no desapareixien dins d'un cel infinit, un cel tan blau que causava dolor.

La Maria tornà a casa amb un únic record, el que ella seleccionà en un instant d'amor: només veia el seu home dalt la gropa de la girafa reticulada, només en sentia la veu, quan li deia, mira'm bé i conserva'm així per a sempre.

Casada de nou i feliç, la Maria sent que el seu cos té el gust del baladre. De tant en tant brinda amb xampany, en una copa alta d'aquestes que fan clinc, i adreça la mirada més dolca cap a una ampolleta de vidre opac que hi ha al costat del sabó de bany.
 
Conte publicat a la revista «Els Marges» núm. 36 (1987)

COMENTARIS

Fantàstic
Anònim, 11/11/2017 a les 14:02
+0
-0
No coneixia aquest conte de la Montserrat Roig. Impressionant, com sempre.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La UVic-UCC i Eumo Editorial convoquen un certamen en homenatge a Ricard Torrents
Imatge il·lustrativa
Torna el cicle de concerts d'estiu de la Universitat de Barcelona
Imatge il·lustrativa
La ciutat acull un cicle d'espectacles que es poden gaudir presencialment i en línia
Imatge il·lustrativa
L'Altra Editorial i la llibreria de Josep Cots convoquen una nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Una animació de Beatriz Zorrilla, alumna de la UVic-UCC, denuncia la violència de gènere
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar mostra com una mare pateix la síndrome del niu buit
Imatge il·lustrativa
Estrella Damm estrena la seva nova campanya «Mediterràniament»
Imatge il·lustrativa
Un anunci resumeix l'experiència i l'aventura de dur vides al món