L’escriptor i editor Joan Sales va néixer el 19 de novembre del 1912 a Barcelona, on va morir el 12 de novembre del 1983. Amb Mercè Rodoreda, de qui n’era l’editor, compartia una complicitat especial. Hi ha un testimoni que delata aquesta relació: les cartes que s’enviaven. En van arribar a ser més de cinc-centes i estan aplegades a Cartes completes (1960-1983), amb el segell de Club Editor. El recordem llegint la reacció que va tenir Rodoreda després de llegir la gran novel·la de Sales, Incerta glòria.
Foto: Club Editor
Ginebra, 6 gener 1963
Estimat amic Sales:
Acabo de llegir Incerta glòria. És una novel·la que s’ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d’una manera massa gràfica «a un cop de puny al ventre». És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra… Encara no m’he refet d’aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d’altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser. Hi ha dues dones en Incerta glòria, que fan venir ganes de treure’s el barret. Tant l’una com l’altra; i tan diferents l’una de l’altra. Les escenes de guerra són de les millors que he llegit. Els personatges importants –els tres–, amb tantes facetes. Soleràs. El capellà, meravellós, difícil, perquè si no s’és un escriptor amb gruix, un personatge com el del capellà pot fer cabre en el més risible dels ridículs. I com a personatge de gran classe: el temps. No havia llegit res feia temps de tan punyent com la tornada de Lluís. Aquests vint anys que han passat i que han passat «en sec», vull dir que no s’explica res del que Lluís i la Trini han fet, o molt vagament, fan veure més el que aquests dos personatges han viscut que no pas que si ho haguéssiu explicat en deu capítols. M’ha deixat tant d’amarg i de trist a la boca… I la troballa reial del canvi físic de Trini: que amb els anys s’ha fet bonica. És realment molt trist que Incerta glòria s’hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d’ésser una pena per a vós. A més a més em semblava que s’ha donat poca importància a Incerta glòria. I encara una altra cosa: mi un sol crític de La plaça, no ha tingut l’encert d’agermanar-la –tan diferent– amb Incerta glòria. En comptes de parlar de Musil i de l’humor de Sterne i de la veu de Proust, s’hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les a Catalunya, que donen l’època. D’Incerta glòria segurament us en parlaré més. Però avui tallo perquè la lectura és tan recent que encara vaig amb el cap atabalat… però us felicito; encara que sigui ben poca cosa una felicitació. Em recordaré molt de temps de la Carlana.
Us copio fragments d’una carta de l’Obiols del 18 de desembre:
He llegit més de dues-centes pàgines de la novel·la de Sales. Hi ha coses realment esplèndides –moltes. És incomparablement superior a tot el que han publicat els Pedrolos, els Espinassos, Capmanys, Sarsanedes, etc. Em plauria llegir-la en català –la traducció francesa em sembla bona, però la trobo, en certs indrets, massa literal. No sé si les altres dues-centes pàgines són com les primeres. Si ho són, Incerta glòria, desigual, una mica artificial a estones –poques– una mica outrée –just una mica– és una esplèndida novel·la. Incerta glòria i La plaça són les dues millors novel·les publicades en català d’ençà de Solitud.
És un comentari breu però després hem parlat de la vostra novel·la durant les festes i no ens la sabíem acabar.
Veig que no m’heu contestat la meva última. Us devia fer enrabiar. Però em passa que m’agrada tant fer-vos enrabiar que esteu condemnat per la vida a aguantar els meus crits i els meus mal humors.
Amb tot l’afecte. I bon any!
Mercè Rodoreda
Foto: Arxiu Joan Sales. Foto presa al jardí de la casa d’en Sales.
Cartes completes (1960-1983)
© Hereus de Mercè Rodoreda i de Joan Sales (per a les cartes)
© Montserrat Casals i Couturier (per al pròleg, les presetnacions i les notes)
© Club Editor, 2008
