Un dels nostres

La peculiaritat de Jémez rau en un tret força insòlit: té principis. I no només els té, sinó que els manté

| 08/03/2015 a les 19:43h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies

“Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc d’altres”. Foto: Dennis Jarvis

 
Diumenge, mentre tornava a hores intempestives del Camp Nou (vuitanta-set mil espectadors en un Barça-Rayo Vallecano a les dotze del migdia, rècord d’assistència de la temporada; si fa no fa, els mateixos que quan juguem a les deu de la nit), escoltava per la ràdio les declaracions de Paco Jémez, l’entrenador canari del Rayo, a la roda de premsa posterior al partit.
 
Jémez és un entrenador peculiar. Tot i que el seu equip té, amb l’Almeria, el pressupost més baix de primera divisió, juga com un gran. O millor que un gran, perquè el plantejament del Rayo, amb la defensa avançada i pressionant el Barça a dalt, sense por, discutint-li la possessió de la pilota, no hi ha gaires grans que s’atreveixin a fer-lo. I menys al Camp Nou. El problema és que van acabar perdent 6-1 (en els sis partits que ha jugat contra el Barça, el Rayo de Jémez ha encaixat 26 gols), i la premsa —tant la d’aquí com la d’allà— va tornar a qüestionar a l’entrenador canari si no li aniria millor amb un plantejament més… diguem-ne conservador.
 
Amb la tranquil·litat que deu donar haver contestat un munt de vegades la mateixa pregunta, Jémez anava exposant els seus arguments. Ell entén el futbol d’una manera: construint en lloc de destruint, i així és com juga el seu equip, tingui el rival que tingui al davant. Clar. Assumeix que, amb aquest estil de joc, el més probable és que perdi gairebé sempre els partits contra el Barça, el Madrid, l’Atlético… però sap que li servirà per afrontar millor la resta de partits, que són els que, al capdavall, li donaran els punts que necessita per mantenir la categoria. Útil. I, pel mateix preu, el públic que cada quinze dies va a l’Estadi de Vallecas pot gaudir d’un equip que juga molt bé a futbol. Profitós. Finalment, va aclarir que no té una especial predilecció per immolar-se; si sospités que la millor tàctica fos penjar tot l’equip del travesser (com fan la majoria d’equips quan visiten el Camp Nou), ho faria. I coherent.
 
Sorprèn la insistència amb què es qüestiona la tasca de Jémez, perquè no li ha anat pas malament: aquesta és la seva tercera temporada a la banqueta del Rayo, en la primera l’equip va quedar vuitè, a un sol lloc de les places europees (la millor classificació en la història del club) i en la segona dotzè, lluny de la zona de descens. Però es veu que la seva actitud desconcerta.
 
La peculiaritat de Jémez rau en un tret força insòlit: té principis. I no només els té, sinó que els manté, fins i tot en circumstàncies adverses. En uns temps en que gairebé tothom sembla haver adoptat com a lema la famosa frase dels principis variables atribuïda a Groucho Marx (només cal veure la mutació preelectoral de Rajoy respecte a l’IVA cultural, o els espasmòdics girs de Pablo Iglesias —el puto amo: deu tenir una reserva de principis inesgotable—, que ara ens ha sortit borbònic), l’actitud temeràriament ferma de Jémez el converteix, mal que li pesi, en un fenomen estrany.
 
Per això no l’entenen, i ha d’explicar-se un cop i un altre. Per això, carregat de pedagogia i paciència, diumenge responia a l’enèsima pregunta sobre el tema: Lo que quiero que entendáis, cuando me habláis del planteamiento del partido, es que es el mismo que hacemos siempre, que no hemos cambiado nada: así jugamos la semana pasada y la anterior, y volveremos a jugar la semana que viene y la siguiente; lo hacemos cada semana, cada día en los entrenamientos…”. Aleshores vaig tenir clar que el pobre Jémez no tenia res a fer; mai no l’entendrien.
 
La de vegades i vegades que he fet servir el mateix raonament que ell (amb el mateix èxit) per intentar explicar per què parlo (o escric) en català, en lloc de fer-ho en castellà. No, no ho faig per reivindicar res, ni per emprenyar, ni per caprici, ni per parafília, ni per mala educació, ni per cridar l’atenció, ni per motius religiosos, ni per imposar-me, ni per divertir-me, ni per despistar; ho faig, senzillament, perquè és el que faig sempre. Però no hi ha manera.

Em vaig sentir tan identificat amb Jémez que, atenent a l’espectacle que ofereix el seu equip quan ve a Barcelona, proposo que se’l nomeni fill predilecte. I, ja que hi som, demano també a El Periódico que, tot seguit, el nomini a Català de l’Any.

COMENTARIS

Jemez
Anònim, 12/03/2015 a les 08:13
+1
-0
Molt bo Jesús
un dels nostres
Blanca I, 12/03/2015 a les 15:26
+1
-0
Encara que jo no hi entenc en futbol,m'ha agradat molt aquest escrit teu Jesus. Segueix endevant
Xus
Anònim, 12/03/2015 a les 15:27
+1
-0
Ets un autèntic crack que dispara de forma escrita tot allò que li ve pel cap, bo, molt bo, toca més, no ho dubtis 👌👍✌️
No a boca de canó: en vena!! et volem en vena!!!
Anònim, 12/03/2015 a les 18:06
+0
-0
Molt bó, et seguirem de prop.
Clar, útil , profitós i coherent
Anònim, 13/03/2015 a les 19:15
+1
-0
Això és el que penso del que tu escrius. Segueix així

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord