L’escriptor britànic James Graham Ballard (Xangai, 15 de novembre del 1930 – Londres, 19 d’abril del 2009), mestre de la ficció distòpica, creia que el futur era només “un barri residencial de l’ànima”. El vaig entrevistar el juny del 1995, quan promocionava una novel·la que volia ser una sàtira de l’ecologisme i el feminisme duts a l’extem. Fuga al paraíso ens presentava una doctora fanàtica que planejava construir un món només de dones.
Foto: Fay Godwin (British Library)
Si vostè no hagués viscut en un camp de concentració [el van tancar amb la seva família en un camp japonès durant la Segona Guerra Mundial], avui seria escriptor?
Possiblement, no. Tinc una imaginació molt forta, i suposo que d’una manera o altra n’hauria tret profit. La meva traumàtica experiència durant la Segona Guerra Mundial i l’arribada a Anglaterra el 1946 són dues situacions que no desitjo a ningú, però que han influït decisivament en la meva condició d’escriptor. Em trobava tan incòmode entre els anglesos que em vaig veure forçat a inventar nous mons imaginaris per poder sobreviure. Fa molts anys que visc a Anglaterra i encara penso que és una terra estranya, poc acollidora.
Per què defineix les seves novel·les com a apocalíptiques?
Ho són, suposo. Són novel·les gairebé terroristes. Al principi vaig escriure ciència-ficció, però vaig abandonar el gènere fa molt de temps. Avui dia no té sentit escriure novel·les de ciència-ficció, perquè ja vivim en un món de ciència-ficció on tot és possible.
Avancem realment cap a l’apocalipsi?
Ara mateix, la Terra és un planeta molt insegur. La inestabilitat és a la cantonada. Només cal que llegim el diari per veure que estem rodejats de bojos i fanàtics. Encara queden molts David Koresh capaços de provocar catàstrofes com la de Waco [Koresh era el líder d’una secta religiosa que va morir immolat el 1993]. Hi ha molta gent amb idees perilloses que volta per aquest món.
Com Barbara Rafferty, la doctora de Fuga al paraíso?
Exacte. Però a mi ella m’agrada, hi simpatitzo. Aquest personatge està basat en Margaret Thatcher. Jo adoro la Thatcher, per motius sexuals, no pas per motius polítics.
Juga a ser políticament incorrecte?
Em nego a ser políticament correcte. Crec que s’han de respectar els drets dels animals, però fins a un cert punt, sense caure en fanatismes. Estic al cent per cent a favor del moviment feminista sempre que tendeixi a alliberar la dona. Però les feministes més fanàtiques són separatistes, volen trencar el contracte social entre homes i dones. Segons algunes feministes nord-americanes, tota relació sexual entre marit i muller amb penetració és una violació. Per culpa d’aquestes fanàtiques, a determinades universitats americanes s’han eliminat del pla d’estudis les assignatures sobre literatura anglesa escrita per homes.
Ha rebut atacs de les organitzacions feministes?
L’any passat [el 1994] es van produir un parell d’incidents a llibreries angleses on vaig anar a signar exemplars. Però si les feministes llegissin el meu llibre sense prejudicis, veurien que l’autor té certa simpatia, fins i tot admiració, per la doctora Rafferty. És una boja, però té grans virtuts. Fuga al paraíso no és en absolut una novel·la antifeminista.
Ni tampoc antiecologista?
Vet aquí un altre exemple de moviment que ha estat segrestat pels extremistes. Qualsevol extrem és perillós. Més que una sàtira del feminisme i l’ecologisme, el llibre vol ser un estudi dels fanatismes, en concret dels nous fanatismes que han sorgit en els últims vint anys. La raça humana fa el que sigui per no avorrir-se. Com que vivim en la cultura de l’entreteniment, necessitem que passin constantment fets dramàtics. Els extremistes ens proporcionen aquest dramatisme i per això tenen èxit. Els mass media han alimentat els nous fanatismes.
El rotatiu The Washington Post va dir que vostè era l’equivalent literari de Salvador Dalí o Max Ernst.
Quin elogi! Dalí és un geni. Jo em considero un escriptor surrealista, i soc un admirador fervent del surrealisme. Els dos grans pintors del segle XX són Picasso i Dalí. Sense dubte.
També s’ha dit de vostè que és hereu de H.G. Wells…
Tant de bo! H.G. Wells és un altre geni.
Les dones són un tema constant a la seva obra. Per què?
Les relacions dels homes heterosexuals amb les dones (mares, germanes, esposes…) són el més important d’aquesta vida. Qualsevol emoció forta, sigui bona o dolenta, prové de la relació amb el sexe oposat. Si no fos per les dones, jo no sabria què és la felicitat, ni l’èxtasi.
Què opina de la pel·lícula que va fer Spielberg basada en El imperio
del sol?
És completament fidel a l’esperit de la novel·la. Spielberg va saber capturar el to apocalíptic del llibre, basat en la meva pròpia experiència. És una pel·lícula emocionant, amb unes interpretacions brillants. Ara hi ha moltes possibilitats que David Cronenberg adapti al cinema el meu llibre Crash.
Al seu entendre, quin és l’estat de salut de la literatura actual en llengua anglesa?
La literatura anglesa no es troba en el seu millor moment. La generació d’escriptors que van sorgir després de la Segona Guerra Mundial no han estat rellevats. Els autors joves han crescut en l’Estat del benestar, sense cap experiència dramàtica al seu voltant. Les biografies de Graham Greene, Anthony Burgess, Lawrence Durrell o Doris Lessing són molt més apassionants que les dels nous escriptors, i això queda reflectit en la literatura dels uns i dels altres.
Conclusió: un escriptor necessita viure experiències dramàtiques per ser un bon escriptor.
Sí. La ficció es nodreix d’experiències humanes, com més al límit molt millor. De fet, els grans novel·listes de tots els temps han tingut vides dramàtiques.
