Foto: Franck Michel
Anar-se’n és aquesta passió
que arriba tard. Que pot ser violenta.
Som part d’alguna música. Canvia,
i cal saber escoltar cap a on ens porta.
A vegades té encerts misteriosos.
Però ara és una música difícil.
Abstracta i dissonant, m’empeny a anar-me’n:
és la seducció final de l’esperança.
Beethoven sord m’ajuda a rebutjar-la.
Perquè el present encara s’il·lumina
com un enorme diamant de temps
on ja no hi soc i encara escric poemes.
Des d’aquí és d’on t’estimo, perquè mira:
me n’aniré estimant. No tinc res més.
Soc aquesta mirada rere els vidres.
Un hivern fascinant
© Joan Margarit
© Proa, 2017
2
1
