Esperança dins la foscor

L’escriptora americana Rebecca Solnit (Connecticut, Estats Units, 1961) ha escrit Esperança dins la foscor (Angle Editorial), un manifest de l’activisme en el segle XXI. A partir de diferents moviments socials i moments històrics, parla de l’esperança com a motor de canvi.

Foto: Hernán Piñera

1. El 18 de gener del 1915, quan feia sis mesos que havia començat la Primera Guerra Mundial, mentre tot Europa estava convulsa matant i morint, Virginia Woolf va escriure al seu diari: «El futur és fosc, que al final és el millor que pot ser el futur, diria». Fosc, sembla que digui, d’inescrutable, no de terrible. Sovint confonem una cosa amb l’altra.

2. Fa un parell de dècades, qui es podria haver imaginat un món en què la Unió Soviètica hagués desaparegut i en què hagués arribat l’Internet? Qui hauria somiat que el presoner Nelson Mandela es convertiria en el president d’una Sud-àfrica transformada? Qui va preveure el ressorgiment del món indígena, que té en la revolta zapatista del sud de Mèxic la cara més visible, però no l’única? Qui, fa quaranta anys, hauria pogut concebre el canvi en l’estatus de tots els que no són blancs, mascles o heterosexuals, les converses obertes sobre poder, natura, economies i ecologies?

3. De vegades sembla que no només sigui fosc el futur, sinó també el present: pocs reconeixen que vivim en un món transformat radicalment no només pels malsons del canvi climàtic i la globalització econòmica, sinó també pels somnis de la llibertat, de la justícia, i que s’ha transformat gràcies a coses que no ens hauríem pogut imaginar. Ens ajustem als canvis sense mesurar-los; oblidem fins a quin punt ha canviat la cultura.

4. L’esperança és una aposta. És una aposta pel futur, pels teus desitjos, per la possibilitat que el cor obert i la incertesa valguin més que la grisor i la seguretat. L’esperança és perillosa, i alhora és el contrari de la por, perquè viure és arriscar.

5. Esperar és donar-se al futur, i aquest compromís amb el futur fa que el present sigui inhabitable.

6. Com s’adona la gent que té el poder d’explicar la història, i no només sentir-la? L’esperança és la història de la incertesa, d’acceptar el risc que implica no saber què passarà després, que és més exigent que la desesperança i, d’alguna manera, fa més por. I també dona innombrables satisfaccions més.

7. El futur és fosc, d’una foscor que tant pot ser la del ventre com la de la tomba.

8. […] Amb tot això no vull dir que ens oblidem de l’Iraq o dels Estats Units. Simplement dic que recordem l’Uruguay, recordem Xile, recordem Veneçuela, recordem els moviments extraordinaris contra la privatització i per la justícia, la democràcia, la reforma del sol, els drets dels indígenes a Brasil, a Bolívia, a l’Equador i a l’Argentina. No una cosa o l’altra, sinó totes dues.

9. L’educador revolucionari Paulo Freire va escriure una segona part de la seva famosa Pedagogia de l’oprimit que va titular Pedagogia de l’esperança, on diu: «Sense un mínim d’esperança, no podem ni començar la lluita. Però sense lluita l’esperança es dissipa, perd el nord i es converteix en desesperança. I la desesperança es pot convertir en una desesperació tràgica. Per això cal educar en l’esperança».

10. La resistència és en primer lloc una qüestió de principis i una manera de viure, de convertir-te en una petita república d’esperit no conquerit. Tens l’esperança en els resultats, però no en depens. […] I, com assenyala Freire, la lluita genera esperança mentre va fent camí. Si esperem que tot sembli possible, ja podem esperar asseguts.

11. L’esperança no és una porta, sinó la sensació que en algun moment podria haver-hi una porta, una sortida als problemes del present, fins i tot abans que trobem o seguim el camí.

12. De vegades aquests missatgers de males notícies sembla que estiguin enamorats de la derrota, perquè estan sempre profetitzant la fatalitat, i la fatalitat de debò, com diem a Califòrnia, et deixa la mar de bé.

13. «Estem guanyant», deia el grafit de Seattle, no «Hem guanyat». És una manera de sentir-te guanyador sense sentir-te cregut, en què pots tenir reptes sense sentir-te vençut. La majoria de les victòries seran temporals o incompletes o hauràs de cedir en algun sentit. Tanmateix, celebrem-les també com les victòries espatarrants que arriben de tant en tant. Sense parar. Fins i tot si arribem a guanyar el dòlar sencer de la paritat, això només ens deixarà lliures per ocupar-nos d’una altra cosa.

14. L’objectiu de la revolució no és tant anar a crear el món com viure en el temps de la creació, i que així l’èmfasi passa del poder institucional al poder de la consciència i de les actuacions de la vida diària, cap a una revolució que no institueix la seva idea de perfecció, sinó que obre la llibertat al fet que cadascú participi en la invenció del món.