El filòleg, professor i crític literari Joaquim Molas va néixer el 5 de setembre del 1930 i va morir el 16 de març del 2015. Us n’oferim 14 reflexions.
Foto: Pere Formiguera
1. Més que el que he fet, m’interessa el que faig o voldria fer. Jo diria en tot cas que, el que a mi personalment m’ha donat més satisfaccions, ha estat la docència. La docència m’ha permès treballar amb gent jove i fer-hi amistat. Gran part de les meves amistats, per no dir la majoria, són gent que he tingut com a estudiants. Els companys i amics de la meva generació van desapareixent.
2. La MOLC neix, justament, quan Edicions 62 ha superat la crisi. La literatura medieval estava molt ben establerta gràcies a Milà i Fontanals, als dos Rubió, a Martí de Riquer, al pare Batllori… Però a partir del XVI, i sobretot a partir del XVIII, calia intentar trobar les bases del que és la cultura catalana i, en particular, la literatura catalana. La MOLC té per objectiu fer una revisió de tota la literatura catalana.
3. «Els Marges» neixen de la necessitat de tenir un òrgan d’expressió, no tant jo, sinó els meus estudiants. De fet, sorgeixen d’unes converses que tenim Pepito Benet i jo. La primera redacció és formada per dos antics estudiants dels Estudis Universitaris Catalans, Josep M. Benet i Jornet i Jordi Castellanos, i per dos de més joves de la Universitat Autònoma, Enric Sullà i Josep Murgades. Aquest és el nucli inicial, al qual vam haver d’afegir lingüistes, atès que nosaltres no n’erem, per poder atorgar més dimensió a la revista.
4. En general, és a través de l’obra que arribo a la persona. Hem de tenir en compte la situació dels anys cinquanta, sense gaires possibilitats. O coneixies els autors a través del llibre o no els coneixies. Públicament no existien. Si el llibre t’apassionava, procuraves conèixer l’autor. I també l’autor procurava conèixer-te a tu. Per una raó molt senzilla: Foix, Riba, Espriu, justificaven la posició que jo prenia, però, a la vegada, jo els justificava a ells, perquè jo era la seva continuïtat.
5. Jo, personalment, no solament vaig intentar establir ponts amb la literatura dels anys trenta, sinó, a la vegada, amb la literatura de començament de segle, dels segles XIX i del XVIII.
6. Tot arrenca del fet que em plantejo qui sóc i per què sóc d’una determinada manera. Carner, Foix, Riba em porten a Maragall, em porten a Verdaguer, a Guimerà… Aquests em porten a començament del XIX, a Aribau… I arribo al punt de partida de tot aquest procés, a la Il·lustració, a final del XVIII: la gran revolució que es fa al segle XVIII és l’origen del que jo sóc.
7. És molt difícil veure què és el que filtrarà el temps. A més, el que nosaltres veiem a través dels mitjans de comunicació no sempre respon a la realitat: sovint depèn que l’autor o l’editor vagin darrere el crític, que es tingui una posició política o ideològica determinada…
8. La focalització de la literatura actual sempre és molt difícil. A mi m’agradaria viure d’aquí trenta anys per saber la literatura que jo he viscut.
9. Si en aquests moments haguéssim de citar sis crítics, amb influència i amb una formació teòrica sòlida, oi que és difícil? Fa alguns anys, feien crítica Triadú, Fuster, Castellet, els germans Ferrater, Vilanova, Gimferrer… Ara estem tots retirats!
10. Tot això del cànon que s’ha posat de moda té i no té sentit. Dir-me que Proust és canònic, doncs ja ho sé, la veritat!, no cal que m’ho expliqui ningú… Que Dostoievski és canònic, tampoc no cal que m’ho expliqui ningú… Totes les literatures tenen uns referents, que són aquells que s’estudien al batxillerat, aquells que són publicats regularment i la gent els llegeix i que s’han internacionalitzat. Això ha existit sempre. Abans en dèiem «clàssics», dels escriptors canònics! La MOLC va intentar, no destacar els «cànons», cosa que trobo una mica abusiva, sinó els autors de referència.
11. La gran literatura sempre diu molt més del que diu que diu. L’obra que permet que gent de diferents generacions, gent de diferents tradicions culturals hi trobi allò que busca, és la que podem considerar bona. Si el Quixot, avui, continua vigent, és perquè respon a tota una sèrie de plantejaments que es fa el lector actual. El senyor del segle XVI va veure-hi unes coses, l’alemany del segle XIX unes altres, i nosaltres n’hi veiem unes altres de diferents. L’obra de qualitat és tan complexa, tan carregada de sentit, que tots els lectors hi troben allò que busquen.
12. Quan estudies una obra, has de tenir sempre present el lector. L’obra és al mig, entre l’autor que l’ha creada i el lector que es busca a si mateix. Perquè tot lector ho és perquè busca alguna cosa en l’obra literària. Hi busca allò que l’interessa, allò que l’apassiona, allò que vol resoldre.
13. Jo parteixo de la idea que literatura ho és tot. Literatura és el que canta la veïna, és un guió de televisió, és un anunci… En aquest sentit, la literatura impregna la vida.
14. No he fet el que hauria volgut fer: un parell de llibres que quedessin.
(Declaracions extretes de l’entrevista “Joaquim Molas, del teixit textual al mestratge literari”, de Zeneida Sardà, a la revista «Serra d’Or», juliol-agost del 2008)
